CONTRASTOS

Havia previst aquesta setmana poder compartir el que està significant per a mi formar part d’un procés il·lusionador i ple de reptes com és el que es vincula a l’articulació de l’espai polític que representa la formació Junts per Catalunya, Junts – Juntes. No obstant això, la darrera ingerència (quan no directament interferència) del poder judicial en el calendari polític però sobretot vital dels represaliats i les represaliades del procés em porta a posar el focus en fins a quin punt les accions catalanes i espanyoles mostren prioritats diferents.

 L’argument, no per conegut, deixa de resultar increïble: la fiscalia, després de revocar el tercer grau a set dels nou independentistes segrestats, recorre també el 100.2 per impedir les seves sortides. La petició, de fet, la signen dos dels fiscals del Suprem que van exercir l’acusació en el judici–farsa del procés: Javier Zaragoza i Jaime Moreno. La seva sol·licitud es basa en la interlocutòria de l’alt tribunal que ja va revocar el 100.2 concedit a Forcadell i que ara es complementa, perquè els quedi ben rodoneta i ben del seu gust, amb la suspensió cautelar del tercer grau acordada aquest dimarts per a Junqueras, Romeva, Forn, Sànchez i Cuixart, i aquest dijous per a Rull i Turull. 

 Abans del seu reingrés a Lledoners, i després d’uns dies d’haver-los pogut escoltar i veure a través dels mitjans de comunicació, els presos polítics van traslladar clarament i en veu alta, no només a les persones que es van aplegar a l’esplanada de la presó sinó també a tots els qui van voler-los escoltar, que la seva és una lluita de llarg recorregut, que no es negocia amb qui pretén únicament castigar i escarmentar i que la paraula renúncia, principalment a unes conviccions forjades a còpia d’anys i panys de militància sobretot civil, no figura entre els seus plans. En aquest marc general, cadascun dels companys va expressar-se fidel al seu estil. Jo només puc donar-los les gràcies per la seva fermesa i veure en ells, i en els companys i les companyes que de ben segur els seguiran els propers dies en aquest Via Crucis, un exemple.

 Sabut tot plegat, i una setmana abans de conèixer la resolució de la justícia belga sobre el meu procés d’extradició, em queda donar un cop d’ull a l’escenari general, que veig ple de contrastos. Mentre alguns intentem construir, de baix a dalt i a partir de la participació ciutadana i la transparència, eines noves i d’una eficàcia major, també polítiques, per millorar la vida de les persones en uns moments d’autèntica emergència, d’altres només tenen al cap una paraula: revenja. Ni tan sols venjança, sinó revenja a una derrota que per a l’Estat espanyol té dates i accions molt concretes. 1 i 3 –però també 27– d’octubre del 2017 en primera instància, però no només. Per a ells la derrota també és Slesvig-Holstein i els jutges escocesos i el bloqueig de l’aeroport del Prat i l’escenari cultural aixecat al mig de l’AP-7 i Urquinaona i els milers de persones que van travessar Catalunya en les Marxes per la Llibertat. I, n’estic convençut, per al deep state la més gran de les derrotes té forma d’urna i es materialitza a cada nova convocatòria electoral catalana.

 Vull pensar que la realitat que vivim, per anòmala, per bèstia, si m’ho permeteu (penso en com aquestes decisions de la fiscalia tindran efectes en el conjunt de la comunitat penitenciària, per no parlar de les anomalies flagrants amb relació a qüestions competencials –Audiencia Nacional versus Tribunal Suprem, per exemple–), amaga d’alguna manera una oportunitat per corregir alguns dels errors, algunes de les mancances que un context més amable i acomodatici hauria amagat. És tan bèstia, com us dic, tot plegat que en aquests moments parlar de taules de diàleg sense calendaris ni objectius concrets perd tot el sentit. Com també perd tota credibilitat escoltar el president del govern espanyol recordar la independència del poder judicial només uns mesos després d’aquell... “¿La fiscalía, de quién depende?”