DOBLEMENT VÍCTIMES
La paraula hibakusha, que es podria traduir per “persona bombardejada”, és el nom que els japonesos van donar als supervivents de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. La majoria van morir els mesos posteriors als atacs per les ferides i els efectes letals de les radiacions. Alguns, pocs, van sobreviure més temps i uns quants van ser objecte d’investigació per part dels metges militars nord-americans desplaçats al Japó just després de la rendició per poder valorar els efectes de les bombes sobre les persones. Els hibakusha van ser els conillets d’Índies de les armes nuclears. Alguns dels que van sobreviure ni tan sols estaven als llocs de les explosions, sinó que es van contaminar en les tasques de rescat i salvament. Van quedar contaminats sense saber-ho i durant la resta de les seves vides també van patir els efectes de les bombes, generalment d’amagat. L’holocaust nuclear va ser durant dècades un tema tabú al Japó, els hibakusha i les seves famílies van ser discriminats per veïns i amics que creien que els danys de les radiacions es podien encomanar. A part de les seqüeles físiques i psicològiques, van haver de superar l’ostracisme social. Tothom els va deixar de banda i, si no tenien signes externs, com ara cremades, s’estimaven més dissimular la seva condició, i ignoraven a propòsit els ajuts (pocs) que els proporcionava el govern japonès. No hi ha xifres exactes –com tampoc n’hi ha de les víctimes totals– però es calcula que els hibakusha de primera generació van arribar a ser 360.000. Però fins i tot d’una experiència tan monstruosa es poden extreure lliçons valuoses. Més ben dit, se n’han d’extreure obligatòriament. En la dècada dels anys seixanta els hibakusha van començar a alçar la veu i es van organitzar com una gran força pacifista contra les armes nuclears. Des de llavors han donat una lliçó al món. Fujio Torikoshi vivia a Hiroshima i tenia 14 anys el 1945. Va veure esclatar la bomba des de dos quilòmetres de distància. Va quedar cremat i va estar inconscient i a les portes de la mort durant dies en un hospital. Li van dir que probablement no arribaria a complir 20 anys per culpa de la radiació. Quan en tenia 86 li van demanar que fes un escrit sobre la seva experiència. Es va limitar a escriure: “La vida és un tresor curiós.”