A fons
SÚBDITS PER ELECCIÓ
Súbdit és qui se sotmet al poder d’un monarca i accepta els privilegis de sang de forma obedient, sovint sota els efectes de la coacció i la por de la repressió. Ciutadà és qui participa de la sobirania nacional i exerceix els seus drets de forma crítica i conscient. Però a Espanya els súbdits ho són per elecció. Podien triar entre ser lliures i exercir la sobirania popular de manera plena, o entregar la seva condició de ciutadà a una monarquia il·legítima amb genètica franquista perquè administrés els seus drets i s’apoderés de la riquesa d’un país per vestir els seus privilegis. I la majoria van triar protegir la corona des del punt de vista legal, econòmic, social, judicial, cultural i polític. Ho van fer fa més de quadre dècades votant sí a una Constitució pensada expressament per blindar aquesta institució no democràtica, i avalant a les urnes uns pactes de la Transició que la majoria de forces polítiques van vendre com l’únic camí possible per transitar de la dictadura a la democràcia.
Certament, va ser, i és quatre dècades després, una elecció conscient d’una majoria molt clara d’espanyols. Tan majoritària és aquesta submissió voluntària que un referèndum sobre la monarquia és vist com tant o més demoníac que un sobre un dret fonamental dels pobles com és l’autodeterminació. Els partits del règim del 78, que guanyen una i altra vegada les eleccions a Espanya, i entre els quals ja cal incloure Podem, no només no qüestionen la il·legitimitat borbònica en un estat de dret i les seves intromissions en la vida política i social del país –el missatge de Felip VI el 3 d’octubre del 2017 vulnerava la Constitució Espanyola en tant que el monarca prenia partit polític i atacava una part dels ciutadans–, sinó que impedeixen que s’investigui qualsevol sospita de corrupció i intimiden i porten als tribunals els representants polítics que volen debatre sobre el paper de la monarquia. Aquesta és l’Espanya que guanya a les urnes, la que, en paral·lel, empresona i es venja de forma inhumana, immoral i probablement il·legal, de la dissidència política. I aquí, nou silenci de Podem.
De fet, l’activisme ciutadà a Espanya en favor de la monarquia és insòlit en el context europeu. La Constitució del 78 empara, mitjançant la inviolabilitat perpètua i sense condicions, totes les activitats corruptes de la monarquia. Un blindatge que viola el dret fonamental a la tutela efectiva judicial de tots els ciutadans, que en cap cas podrien presentar una denúncia contra aquesta família tot i poder haver estat perjudicats per les seves accions. Però és que alhora sanciona penalment un dret fonamental com és la llibertat d’expressió i la crítica al poder heretat de la dictadura d’aquesta corona il·legítima. Tot plegat, amb el vistiplau de la majoria amplíssima que conformen a les urnes la suma del PP, Cs, Vox, el PSOE i Podem, a més d’altres forces territorials que no qüestionen el règim monàrquic i que donen per bo un sistema en què el rei i la seva família viuen en una bombolla i en què els ciutadans mai no van recuperar els seus drets furtats en una guerra civil i van convertir-se en súbdits per elecció.
És en aquest context, irreductible des de fa més de quatre dècades, que l’independentisme ha de valorar si és possible el diàleg sincer amb un estat on els drets dels ciutadans són trepitjats en nom de la sang reial. Fins quan es pot intentar transformar un estat i una història que molt pocs a Espanya volen canviar? La revolta a les places i la segona Transició espanyola que prometien el moviment del 15-M i després Podem han quedat definitivament engolides pel règim del 78. Esperar l’arribada d’una Espanya republicana o d’un govern a Madrid disposat a seure a negociar una sortida democràtica per al conflicte polític català és a hores d’ara una utopia difícil de sostenir davant d’una ciutadania, la catalana, que, també majoritàriament, ha decidit que ja no serà més súbdita. El proper cicle electoral caldrà posar totes les cartes damunt la taula i no intentar fer trampes.
