EL PRESIDENT TRANSPARENT I EL REI OPAC

Ja han pas­sat uns dies, però si algú encara es pre­gunta com és pos­si­ble que Pedro Sánchez hagi enviat la vice­pre­si­denta Car­men Calvo a reu­nir-se amb Joan Car­les de Borbó per trac­tar sobre la seva fuga, que hagi permès que el rei emèrit s’hagi esfu­mat i que no vul­gui donar-ne expli­ca­ci­ons ni detalls, que sàpiga que és davant d’un reve­la­dor exer­cici de trans­parència. Però no de la trans­parència que per­me­tria veure les raons que guien el com­por­ta­ment del pre­si­dent d’un govern que es tapa el nas i mira pas­si­va­ment cap a un altre cos­tat quan li arriba la ferum de cor­rupció des de La Zar­zu­ela, sinó de la trans­parència pròpia de la no-matèria; de la que el con­ver­teix en translúcid i deixa veure nítida­ment què hi ha al seu dar­rere. Perquè Sánchez s’asseu en la pre­sidència d’un Con­sell de Minis­tres, però no governa. Admi­nis­tra una finca que un dia va ser expro­pi­ada a la ciu­ta­da­nia per aquells que no estan dis­po­sats al fet que les ser­vi­tuds d’un règim democràtic els facin tron­to­llar el negoci. I la monar­quia només n’és el botó de roda.