UN REI AL PAÍS DELS APÀTRIDES

Dues-centes setanta-vuit paraules és el que va fer servir la casa reial per anunciar que Joan Carles I fugia d’Espanya. Paraules que després s’han multiplicat per centenars de milers en articles, comentaris, tertúlies, i tot tipus de reaccions a uns fets que tornen a mostrar que la justícia no és igual per a tothom. El rei fuig mentre l’investiguen per corrupció i ens ho expliquen amb paraules tan ridícules com la mateixa existència de la monarquia. Incloure-hi expressions com ara “afany de servei”, “dignitat” i “lleialtat” és penós i inútil, tots sabem que els Borbons són uns lladres i que Valtònyc està pagant un preu molt alt per tenir raó. Però, per molt que ens indignem, el més probable és que aquest Borbó continuï vivint com ha viscut sempre, com un paràsit i sense retre comptes. Té la justícia, els empresaris, gran part de la classe política espanyola i els principals mitjans de comunicació al seu favor. L’han consentit durant anys, són els poders que participen en els besamans, que fan genuflexions, que no volen que res canviï i que continuaran fent amb el fill el mateix que feien amb el pare. Diuen que la fugida d’en Joan Carles és un sacrifici per a la corona, perquè a ells els va molt bé viure en un país que fa vergonya aliena, on els que es beneficien de la corrupció no fan fàstic sinó enveja. Així, el rei paràsit marxa “amb gran serenitat” a viure a l’estranger i, mentre Pedro Sánchez també fa el ridícul dient que no sap on és, la premsa filtra que s’acabarà instal·lat, previ pas per Abu Dabi, a la República Dominicana, en un complex de luxe d’una família cubana que es va enriquir gràcies a l’explotació de i en plantacions de sucre. Una jubilació d’or en un país on la riquesa del turisme no va acompanyada de millores socials, sinó de més desigualtats. El 2013 el Tribunal Constitucional dominicà va anul·lar retroactivament la nacionalitat a més de 700.000 persones nascudes al país però descendents de treballadors haitians –tradicionalment d’un color de pell més fosc– deixant-les en una situació de completa indefensió, sense accés a educació, ni a sanitat, ni a cap tipus de servei. Treballadors pobres als quals s’ha privat del dret bàsic a existir legalment i que a dures penes arriben a ocupar alguna paraula en les notícies, ni tan sols per tenir com a veí un rei que ha fugit.