IMPUNITAT I REVENJA

Dilluns passat, poc després de donar-se a conèixer el comunicat de la Casa del Rei en què s’anunciava que Joan Carles I havia pres la “decisió de traslladar-se [...] fora d’Espanya”, Carme Forcadell va publicar una piuada en què denunciava: “A nosaltres ens va posar en presó preventiva per risc de fuga i al rei emèrit l’ajuden a fugir.” La doble vara de mesurar de la democràcia espanyola ha arribat a límits demencials. La presidenta del Parlament es troba a la presó per haver permès un debat polític i la fiscalia demana la suspensió del tercer grau dels presos polítics perquè pot crear “sensació d’impunitat”, mentre que el rei emèrit no només no ha hagut de retre comptes davant la justícia o el Congrés, sinó que ha trobat la complicitat dels aparells de l’Estat per fugir cap a la República Dominicana amb tota la seva fortuna.

Es tracta d’un autèntic escàndol que, en qualsevol país amb tradició democràtica, hauria provocat un reguitzell de dimissions o una crisi de govern. Aquí, en canvi, tots els partits polítics espanyols (en queden al marge els perifèrics), amb el president Pedro Sánchez al capdavant, han sortit en defensa de la monarquia i han al·legat que no es tractava de qüestionar una institució, sinó una persona, com si aquesta no tingués res a veure amb la institució que ha representat durant gairebé quaranta anys. No deixa de ser una ironia del destí que aquesta fuga reial s’hagi produït quan el PSOE té el suport de Podem, aquells que deien combatre el règim del 1978. Una de les seves primeres mesures haurà estat la de permetre la sortida ignominiosa d’un dels puntals d’aquell règim. És prou conegut que va ser el dictador, emparant-se en la llei de successió aprovada per les Corts franquistes, qui el 1969 va designar Joan Carles com el seu hereu. La Constitució Espanyola, aprovada tres anys després de la seva mort de Franco, va validar aquella decisió i va establir la figura del cap de l’Estat com a “símbol de la seva unitat i permanència”. I, per evitar qualsevol esquerda, va fixar que “la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. Durant molts anys, Joan Carles I no només ha estat literalment blindat, sinó que ha estat elevat a la categoria d’arquitecte de la democràcia i salvador del cop d’Estat 23-F. Ara, amb la seva fugida permesa, s’han sobrepassat tots els límits imaginables de la impunitat. Mentrestant, els presos polítics catalans són víctimes d’una revenja implacable. Són les dues cares de la moneda. Les dues cares d’un Estat en descomposició.