IMPUNITAT I REVENJA

Dilluns pas­sat, poc després de donar-se a conèixer el comu­ni­cat de la Casa del Rei en què s’anun­ci­ava que Joan Car­les I havia pres la “decisió de tras­lla­dar-se [...] fora d’Espa­nya”, Carme For­ca­dell va publi­car una piuada en què denun­ci­ava: “A nosal­tres ens va posar en presó pre­ven­tiva per risc de fuga i al rei emèrit l’aju­den a fugir.” La doble vara de mesu­rar de la democràcia espa­nyola ha arri­bat a límits demen­ci­als. La pre­si­denta del Par­la­ment es troba a la presó per haver permès un debat polític i la fis­ca­lia demana la sus­pensió del ter­cer grau dels pre­sos polítics perquè pot crear “sen­sació d’impu­ni­tat”, men­tre que el rei emèrit no només no ha hagut de retre comp­tes davant la justícia o el Congrés, sinó que ha tro­bat la com­pli­ci­tat dels apa­rells de l’Estat per fugir cap a la República Domi­ni­cana amb tota la seva for­tuna.

Es tracta d’un autèntic escàndol que, en qual­se­vol país amb tra­dició democràtica, hau­ria pro­vo­cat un reguit­zell de dimis­si­ons o una crisi de govern. Aquí, en canvi, tots els par­tits polítics espa­nyols (en que­den al marge els perifèrics), amb el pre­si­dent Pedro Sánchez al cap­da­vant, han sor­tit en defensa de la monar­quia i han al·legat que no es trac­tava de qüesti­o­nar una ins­ti­tució, sinó una per­sona, com si aquesta no tingués res a veure amb la ins­ti­tució que ha repre­sen­tat durant gai­rebé qua­ranta anys. No deixa de ser una iro­nia del destí que aquesta fuga reial s’hagi produït quan el PSOE té el suport de Podem, aquells que deien com­ba­tre el règim del 1978. Una de les seves pri­me­res mesu­res haurà estat la de per­me­tre la sor­tida igno­mi­ni­osa d’un dels pun­tals d’aquell règim. És prou cone­gut que va ser el dic­ta­dor, empa­rant-se en la llei de suc­cessió apro­vada per les Corts fran­quis­tes, qui el 1969 va desig­nar Joan Car­les com el seu hereu. La Cons­ti­tució Espa­nyola, apro­vada tres anys després de la seva mort de Franco, va vali­dar aque­lla decisió i va esta­blir la figura del cap de l’Estat com a “símbol de la seva uni­tat i per­manència”. I, per evi­tar qual­se­vol esquerda, va fixar que “la per­sona del Rei és invi­o­la­ble i no està sub­jecta a res­pon­sa­bi­li­tat”. Durant molts anys, Joan Car­les I no només ha estat lite­ral­ment blin­dat, sinó que ha estat ele­vat a la cate­go­ria d’arqui­tecte de la democràcia i sal­va­dor del cop d’Estat 23-F. Ara, amb la seva fugida per­mesa, s’han sobre­pas­sat tots els límits ima­gi­na­bles de la impu­ni­tat. Men­tres­tant, els pre­sos polítics cata­lans són vícti­mes d’una revenja impla­ca­ble. Són les dues cares de la moneda. Les dues cares d’un Estat en des­com­po­sició.