UN REIAL ESCÀNDOL

L’escàndol és monu­men­tal. D’ençà que es va donar a conèixer que Joan Car­les I havia aban­do­nat el seu antic reialme, la democràcia espa­nyola es troba en un moment de degra­dació extrema. El rei emèrit va tro­bar la com­pli­ci­tat dels prin­ci­pals grups polítics per elu­dir la justícia i per evi­tar la com­pa­rei­xença par­la­mentària una vegada rere l’altra, mal­grat les irre­gu­la­ri­tats difo­ses i el reco­nei­xe­ment implícit de la mateixa casa reial, que l’ha anat arra­co­nant com un empes­tat. El rei emèrit també va tenir el silenci i la com­pli­ci­tat del govern del PSOE i de Pode­mos per fugir del país amb noc­tur­ni­tat i sense pagar el que devia al fisc, ni retor­nar el que havia robat, ni dis­cul­par-se davant la ciu­ta­da­nia. I, de moment, el rei emèrit està tenint la com­pli­ci­tat i el silenci de l’exe­cu­tiu i de la Casa del Rei per viure còmoda­ment en l’ano­ni­mat, amb l’ingre­di­ent afe­git que viatja acom­pa­nyat de guàrdia civils que paguem tots ple­gats.

El pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, ha refu­sat en dues oca­si­ons con­tes­tar qual­se­vol pre­gunta sobre el destí del rei fugat argu­men­tant que l’exe­cu­tiu i la Casa del Rei són ins­ti­tu­ci­ons dife­rents i que les infor­ma­ci­ons rela­ci­o­na­des amb el para­dor de Joan Car­les “les ha de comu­ni­car la casa reial o el mateix afec­tat”, men­tre que la casa reial, per la seva banda, ha ama­gat la corona sota l’ala i segueix amb la seva opa­ci­tat de sem­pre. A data d’avui, doncs, no sabem si el rei emèrit es troba en un com­plex de luxe a la República Domi­ni­cana o si ha anat a parar a la Unió dels Emi­rats Àrabs, un dels filons de la seva for­tuna.

La fuga reial deixa ferit de mort el govern i, de fet, la democràcia espa­nyola. Des de fa molts anys, ens havíem acos­tu­mat a escol­tar la can­ta­re­lla d’alguns diri­gents de les esquer­res sobre el seu “repu­bli­ca­nisme monàrquic”. En rea­li­tat, tots sabíem que dar­rere d’aquest joc semàntic hi havia pura hipo­cre­sia, perquè cap dels que ho pro­cla­mava feia abso­lu­ta­ment res per alte­rar la situ­ació o, com a mínim, per per­me­tre que la ciu­ta­da­nia decidís. Ara, però, s’ha anat molt més enllà. Amb la seva acti­tud, tant els polítics del PSOE com els de Pode­mos (i tota la resta, òbvi­a­ment) posen de mani­fest que no es tracta només de sos­te­nir la monar­quia com a forma de govern, mal­grat els seus orígens fran­quis­tes, sinó de fer-ho a qual­se­vol preu, passi el que passi, apli­cant fins a les dar­re­res con­seqüències l’arti­cle 56.3 de la Cons­ti­tució sobre la invi­o­la­bi­li­tat i la falta de res­pon­sa­bi­li­tat del rei, per­fec­ta­ment dis­se­nyat pels arqui­tec­tes del règim del 1978. Un reial escàndol.