EL TRIPLE ESCAC DE SÁNCHEZ

Que Pedro Sánchez era un funambulista de la política ja ho podíem donar per après. Va arribar a la presidència del PSOE el 2014, batent Eduardo Madina, i en va dimitir després del seu famós “no és no” per no abstenir-se en la investidura de Rajoy. Quan ja se’l donava per amortitzat, es va tornar a presentar a les primàries, contra Susana Díaz i Patxi López, i va tornar a guanyar.

De vegades, en política, tot va molt ràpid, però les caramboles que el van portar a La Moncloa el 2018 eren pura política-ficció. La sentència del cas Gürtel va motivar la moció de censura contra Mariano Rajoy. Feia escassos mesos dels fets d’octubre a Catalunya, el govern espanyol en ple es vantava d’haver aplicat mà dura i d’haver decapitat el moviment independentista, però fins i tot els independentistes van donar suport a la primera moció reeixida de la democràcia espanyola. Com a president del govern espanyol, es va fer fort. Prou per convocar eleccions l’abril del 2019, aguantar el duel per no fer govern amb Podemos i tornar-les a convocar sense acusar pràcticament desgast.

Sánchez ha governat amb el despit de qui se sent amo i senyor. Cap gest polític amb els socis de govern de Podemos, ni tampoc amb les forces parlamentàries independentistes que li van donar suport. L’exjugador de l’Estudiantes té l’instint dels depredadors; si no s’és agosarat, no es guanya res.

L’última de Sánchez ha estat l’operació d’estat per a la sortida del rei emèrit Joan Carles I. Sense saber-ne el destí ni els fons reservats que s’han fet servir per garantir-li la seguretat i la manutenció, ha obrat amb la tranquil·litat que a Espanya els escàndols duren el que duren quan es tracta de salvaguardar la integritat de la nació.

Un triple escac. El rei està en deute per l’operació quirúrgica d’aïllar la monarquia, obviant que és una institució que té el seu sentit en l’herència dinàstica. La dreta no li podrà retreure un acte de tant patriotisme. I els seus socis de govern, més enllà d’alguna rebequeria, no faran res més que asseure’s atònits al Consell de Ministres, mirar i callar. L’alternativa de dimitir de l’executiu, forçar una crisi de govern i anar a eleccions té un cost incert per a Podemos. I a la vista està que una cosa és proclamar-se republicà i una altra, governar.