NI PASTA NI CONFIANÇA

La iniciativa del govern espanyol d’apropiar-se dels superàvits municipals no s’ha d’interpretar només en els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia de la covid-19 –disminució dels ingressos i augment de la despesa social–, sinó en el marc més ampli de la situació financera d’un estat que ha de suportar un deute públic que s’enfila al 100% del PIB, que ha d’aguantar la respiració cada final de mes quan es troba al cim de la taula l’ordre de transferència de les pensions i que té clavats al clatell els ulls desconfiats de mig Europa. Prova d’això és que fixa un termini de quinze anys per retenir-los. Amb tota la raó, els ajuntaments es neguen a lliurar els respectius romanents a l’administració de l’Estat, perquè d’aquí a poc temps es poden trobar que perdin bous i esquelles amb una llei que els impedeixi desdir-se’n i amb la bancarrota de la hisenda pública que no els permetrà ni cobrar els interessos promesos, ni recuperar els diners, ni rebre tan sols les aportacions regulars de fons dels pressupostos estatals.