NI PASTA NI CONFIANÇA

La ini­ci­a­tiva del govern espa­nyol d’apro­piar-se dels superàvits muni­ci­pals no s’ha d’inter­pre­tar només en els con­tex­tos imme­di­ats de la lluita con­tra els efec­tes de la pandèmia de la covid-19 –dis­mi­nució dels ingres­sos i aug­ment de la des­pesa social–, sinó en el marc més ampli de la situ­ació finan­cera d’un estat que ha de supor­tar un deute públic que s’enfila al 100% del PIB, que ha d’aguan­tar la res­pi­ració cada final de mes quan es troba al cim de la taula l’ordre de trans­ferència de les pen­si­ons i que té cla­vats al cla­tell els ulls des­con­fi­ats de mig Europa. Prova d’això és que fixa un ter­mini de quinze anys per rete­nir-los. Amb tota la raó, els ajun­ta­ments es neguen a lliu­rar els res­pec­tius roma­nents a l’admi­nis­tració de l’Estat, perquè d’aquí a poc temps es poden tro­bar que per­din bous i esque­lles amb una llei que els impe­deixi des­dir-se’n i amb la ban­car­rota de la hisenda pública que no els per­metrà ni cobrar els interes­sos pro­me­sos, ni recu­pe­rar els diners, ni rebre tan sols les apor­ta­ci­ons regu­lars de fons dels pres­su­pos­tos esta­tals.