SALOMÓ AL PARLAMENT

Que el secre­tari gene­ral del Par­la­ment, Xavier Muro, tin­gui por de l’extorsió i la repressió que exer­cei­xen els tri­bu­nals espa­nyols d’excepció sobre les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes és per­fec­ta­ment com­pren­si­ble, perquè a l’hora d’este­sar els mar­ges de l’inde­pen­den­tisme no s’entre­te­nen pas a triar mates gros­ses de peti­tes ni car­gols de sar­gan­ta­nes. Tots som humans i cadascú té els seus pro­pis límits de resistència. El que no s’entén és que en comp­tes de fer valer els argu­ments legals con­tra­ris a publi­car els acords de la cam­bra que repro­va­ven la monar­quia espa­nyola, Muro optés per mani­pu­lar-los supri­mint els paràgrafs que con­si­de­rava objecte de l’atenció san­ci­o­na­dora del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Ell no té potes­tat (auto­ri­tat + capa­ci­tat) per fer-ho i, si s’hi va atre­vir, hau­ria d’expli­car per què. No sigui que dar­rere dels esca­ra­falls que es fan perquè s’asse­nyala un fun­ci­o­nari que ha actuat incor­rec­ta­ment con­tra la sobi­ra­nia popu­lar, s’hi ama­gui la irres­pon­sa­bi­li­tat d’algú altre que inten­tava eixam­plar el Par­la­ment amb una sala dedi­cada a Salomó.