ON ÉS EL PODER?

La res­posta a aquesta pre­gunta, ara per ara, és evi­dent: als Emi­rats Àrabs. El rei emèrit ha hagut de recórrer a un dels països més desa­cre­di­tats del món quant al res­pecte als drets humans per refu­giar-se de les diver­ses inves­ti­ga­ci­ons ini­ci­a­des entorn a l’ori­gen i el crei­xe­ment del seu patri­moni. L’ús de la seva potes­tat ins­ti­tu­ci­o­nal per engran­dir comp­tes a Suïssa, o per bene­fi­ciar-se d’inver­si­ons amb capi­tal públic, han posat al cen­tre de la diana un senyor que va ser efec­ti­va­ment desig­nat pel dic­ta­dor, però que pel seu caràcter simpàtic i seduc­tor ha pogut tram­pe­jar aquest lle­gat envol­tat d’amics i ami­gues, sos­te­nint la ins­ti­tució de la corona sense cap rigor polític ni intel·lec­tual, més enllà del fair play. El cer­cle con­tra la cor­rupció reial es va ini­ciar amb el que segu­ra­ment ha estat el menys greu dels escàndols, amb el cas Nóos i l’entrada d’Urdan­ga­rin a la presó. La visió jurídica que no hi pot haver impu­ni­tat per als mem­bres de la casa reial cor­rup­tes va ser molt tènue tenint en compte l’abso­lució de la prin­cesa Cris­tina, amb la impres­cin­di­ble defensa de l’advo­cat Miquel Roca, actor de la Tran­sició. Així que, de fet, encara avui, s’ha de veure fins a quin punt les exigències de decència que obli­guen a tot ser­vi­dor públic poden afec­tar també la més alta ins­ti­tució de l’Estat.

Hi ha un fac­tor clar. La inves­ti­gació de la fis­ca­lia suïssa i la defensa britànica de la seva exa­mant han engran­dit els cen­tres concèntrics del risc. Tal com està pas­sant amb el procés judi­cial con­tra l’inde­pen­den­tisme, Europa no està dins de les sigles de la sacra­lit­zada Tran­sició. Al con­trari, cada vegada més, hi ha consciència de la neces­si­tat de fer enten­dre a l’Estat espa­nyol que una tran­sició, tal com el seu nom indica, té vocació de tem­po­ra­li­tat útil, no de per­pe­tu­ació. Les sig­na­tu­res del mani­fest que donen suport al rei fugit són una expressió més de la situ­ació d’invo­lució de la democràcia espa­nyola res­pecte al que s’espe­rava d’una tran­sició que havia de ser per a un temps i per a una època. La corona, la cúpula de la justícia i, com a con­seqüència, la qüestió ter­ri­to­rial, són els temes tabús que no han estat rege­ne­rats. La tran­sició que alguns defen­sen només pot aca­bar tenint una valo­ració posi­tiva si és capaç d’auto­li­mi­tar-se al moment històric ade­quat. I aquest és sens dubte ara.

Tant relle­vant és fer una lec­tura acu­rada de qui signa aquest mani­fest de suport a la corona, com de qui no el signa. Les absències de sig­na­tu­res relle­vants del món econòmic i polític també par­len d’una petita espe­rança que una consciència d’etapa tan­cada s’està pro­duint. I, per tant, d’una porta oberta. El sis­tema clàssic es troba en clara decadència, i els nous valors emer­gents dema­nen soli­desa, la superació dels temps líquids de Bau­man, i, com deia Gal­braith “accep­tar que en política hi ha oca­si­ons en què has d’estar del bàndol cor­recte, i per­dre”.

Hi ha dos lli­bres cru­ci­als per enten­dre aquests can­vis pro­funds, bio­gra­fies de dos polítics que es defi­nei­xen a ells matei­xos com a no polítics i que denun­cien unes dinàmiques de poder que hau­rien de can­viar. Com­por­tarse como adul­tos, de Yanis Varou­fakis, i M’explico, de Car­les Puig­de­mont. Amb totes les distàncies, ells han optat per fer un relat que vol ofe­rir veri­tat i desem­mas­ca­rar el sis­tema dels par­tits. L’enyo­rat Manuel Vázquez Mon­talbán ja denun­ci­ava fa anys que les democràcies imper­fec­tes es movien entre la “no moral i la doble veri­tat”. La qüestió és que els fets són tos­suts i objec­tius. En els fets no hi ha dobles veri­tats. Aquests dos lli­bres pre­te­nen expli­car epi­so­dis amb detalls que fins ara els de l’ofici de la política havien acor­dat que no es podien expli­car. Triar entre els de “dins i els de fora”, com diu Varu­fakis, com­porta tren­car alguns codis per can­viar les coses. Triar que en política es té una data de cadu­ci­tat vol­guda i no aga­far-se a la cadira, com diu Puig­de­mont, et dona lli­ber­tat.

Quan es tren­quen les cos­tu­res de la Tran­sició, amb polítics, líders soci­als i una pre­si­denta del Par­la­ment empre­so­nada, la línia entre adap­tació pragmàtica i coherència amb el con­text és molt fina. No és fàcil, i per això el prin­cipi de lega­li­tat s’ha d’exer­cir amb rigor, que no és el mateix que prudència.

L’auto­cen­sura a la lli­ber­tat d’expressió d’un Par­la­ment, per pre­te­ses injúries a la corona, for­mu­la­des en ter­mes repu­bli­cans, més enllà de la lògica par­la­mentària en mol­tes reso­lu­ci­ons que relle­gi­des són autèntics brin­dis al sol, estan empa­ra­des pel Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans a través de la seva abso­lució d’Otegi per injúries a la corona.

Ara mateix, l’epi­cen­tre de la nova etapa democràtica es diu decència, es diu cor­rupció. Dues cares de la mateixa moneda, i com deia Han­nah Arendt, la dic­ta­dura segueix sent la burocràcia.