DESPRÉS DEL 10, SEMPRE VE L’11
A Leo Messi no el fa fora ningú, del Barça. Se’n vol anar ell. Podem estar d’acord que la gestió esportiva orquestrada per la batuta de Bartomeu pot fer avorrir un mussol i que, si la sortida del davanter es consuma, aquesta junta directiva se n’endurà la creu d’haver estat la que l’ha empès a fora. Però el crac argentí és un professional que cobra anualment uns 90 milions d’euros del club, que n’obté una quarantena més per publicitat i que gaudeix de privilegis forassenyats com una titularitat indiscutible i una influència desproporcionada sobre les decisions esportives. Si tot això no fa prou coixí perquè aquest jugador de 33 anys generi una mica de paciència amb els directius babaus, els entrenadors antipàtics, els companys alarbs, els periodistes mentiders i els aficionats maniacodepressius, farà bé de marxar. En aquest país tendim a somniar que els líders són immortals i, quan ens despertem, ens adonem que l’adoració ens ha fet perdre el temps que hauríem d’haver dedicat a preparar-ne el relleu.
