MAPA DE VACANCES ESTIVALS

Joan Ballester i Canals va ser empresonat pel franquisme a la Model per propaganda il·legal, per haver publicat, el 1962, el mapa comarcal dels Països Catalans. Anys abans, el 1936, la Generalitat havia aprovat un decret que oficialitzava la divisió comarcal, en un intent de contrarestar la imposada divisió provincial d’ençà del 1833, signe d’un centralisme que repugnava la nostra ànima col·lectiva, segons deia el text. Ho recordo perquè aquest estiu, més que mai abans, l’imaginari, el mapa i la brúixola de les vacances, ha tornat a ser en bona part aquest.

Coronavirus, rebrots, restriccions, crisi econòmica i pors han fet que molta gent hagi optat per fer turisme nacional i redescobrir els racons més espectaculars del nostre petit país. No hi ha hagut gaires avions a llocs llunyans, sinó turisme de proximitat. Heu tornat massivament al delta de l’Ebre, les Illes i el Pirineu, com si la llunyania de l’epicentre català, la metròpolis barcelonina, els donés un suplement d’exotisme, com si la gent que hi viu tot l’any fossin els curiosos aborígens que viuen en paisatges idíl·lics i tenen un estrany accent català.

Aquells que heu vingut a l’Aran heu remarcat la quasi inexistent presència del català. En un territori on la llengua pròpia és l’occità, aquest no és el problema més greu, més aviat caldria preocupar-se per l’avenç imparable del castellà, que ha esdevingut llengua d’ús habitual en la pràctica totalitat del sector turístic aranès. No busqueu gaire el català al carrer aquí, reivindiqueu l’ús de l’occità, que és llengua oficial a tot Catalunya. Al final, més que competir en la cursa dels oprimits caldria col·laborar, perquè la diglòssia i el procés de minorització lingüística davant del castellà ens afecten de forma similar a catalans i aranesos.

Fixeu-vos que, al mapa de Ballester, l’Aran quedava fora dels Països Catalans, ja que era, i és, part de la gran, oblidada i menystinguda Occitània. La nació sencera cal tenir-la present sempre, cadascú la seva. Descobrir-la per entendre-la hauria d’esdevenir pràctica habitual i obligada. I és que per capbussar-se en una riquesa cultural i paisatgística única no cal fer milers de quilòmetres, només cal superar barreres i estereotips territorials. L’any vinent, més Països Catalans i més Occitània, lliures, sempre.