ELOGI DE LA FIDELITAT

Vivim en un món en què tot trans­corre a una velo­ci­tat desen­fre­nada, amb una exigència acla­pa­ra­dora i una capa­ci­tat nota­ble per a l’auto­des­trucció. La fide­li­tat a les per­so­nes, a la col·lec­ti­vi­tat, als pro­jec­tes de futur, sem­bla que ha per­dut valor i, amb aquest tarannà, aflora la sen­sació que tot s’hi val, que només importa l’auto­sa­tis­facció per­so­nal, l’ego­isme més mesquí. En aquests dar­rers mesos hem assis­tit a una guerra desen­fre­nada entre els par­tits sobi­ra­nis­tes, incapaços de con­sen­suar un relat sobre els dies ante­ri­ors i poste­ri­ors a l’1-O; i, encara més, incapaços de defi­nir una estratègia con­junta per asso­lir la inde­pendència que desitja una part majo­ritària de la soci­e­tat cata­lana. Les xar­xes soci­als, les colum­nes dels dia­ris i les tertúlies tele­vi­si­ves s’han con­ver­tit en un immens camp de bata­lla, amb trin­xe­res en què la bilis humana s’expressa de forma desen­fre­nada i cam­pen lliu­re­ment els fanàtics de cada par­tit, dis­po­sats a dis­pa­rar sense treva, sense com­passió, men­tre les veus més asse­nya­des de cada opció res­ten reclo­ses a la rere­guarda, silen­ci­a­des pel soroll eixor­da­dor de l’arti­lle­ria.

La Diada d’enguany, ja prou difícil en uns mesos en què tots vivim per­ma­nent­ment acla­pa­rats pels efec­tes de la pandèmia i per les difi­cul­tats orga­nit­za­ti­ves, es pre­senta com un repte majúscul. De fet, d’ençà que va començar el procés, cada Diada s’ha con­ver­tit en un baròmetre per deter­mi­nar la capa­ci­tat de pressió que som capaços d’exer­cir. I en aquesta ocasió, com en les altres i les que vin­dran, ens caldrà demos­trar que és molt més impor­tant la fide­li­tat a un país que no pas a unes sigles. No cal que aquesta fide­li­tat s’expressi amb llis­tes unitàries o amb ges­tos estèrils, ni tam­poc cal que ningú renunciï a la seva pròpia iden­ti­tat. Però, com a mínim, con­vin­dria que ho fes amb res­pecte pels altres i amb lle­ial­tat a unes idees que, en el fons, tots com­par­tim. Aquesta pro­pera Diada ens caldrà, nova­ment, sor­tir al car­rer o expres­sar, a través de qual­se­vol canal ima­gi­na­ble, el desig de lli­ber­tat del nos­tre país. I ens caldrà dei­xar enrere el pes­si­misme i les llui­tes fra­tri­ci­des per avançar. Perquè allò que és clar és que si no ho fem junts, amb fide­li­tat al país, no hi arri­ba­rem.

(En memòria del meu pare, Joan Bosch Gui­lla­met)