ELOGI DE LA FIDELITAT
Vivim en un món en què tot transcorre a una velocitat desenfrenada, amb una exigència aclaparadora i una capacitat notable per a l’autodestrucció. La fidelitat a les persones, a la col·lectivitat, als projectes de futur, sembla que ha perdut valor i, amb aquest tarannà, aflora la sensació que tot s’hi val, que només importa l’autosatisfacció personal, l’egoisme més mesquí. En aquests darrers mesos hem assistit a una guerra desenfrenada entre els partits sobiranistes, incapaços de consensuar un relat sobre els dies anteriors i posteriors a l’1-O; i, encara més, incapaços de definir una estratègia conjunta per assolir la independència que desitja una part majoritària de la societat catalana. Les xarxes socials, les columnes dels diaris i les tertúlies televisives s’han convertit en un immens camp de batalla, amb trinxeres en què la bilis humana s’expressa de forma desenfrenada i campen lliurement els fanàtics de cada partit, disposats a disparar sense treva, sense compassió, mentre les veus més assenyades de cada opció resten recloses a la rereguarda, silenciades pel soroll eixordador de l’artilleria.
La Diada d’enguany, ja prou difícil en uns mesos en què tots vivim permanentment aclaparats pels efectes de la pandèmia i per les dificultats organitzatives, es presenta com un repte majúscul. De fet, d’ençà que va començar el procés, cada Diada s’ha convertit en un baròmetre per determinar la capacitat de pressió que som capaços d’exercir. I en aquesta ocasió, com en les altres i les que vindran, ens caldrà demostrar que és molt més important la fidelitat a un país que no pas a unes sigles. No cal que aquesta fidelitat s’expressi amb llistes unitàries o amb gestos estèrils, ni tampoc cal que ningú renunciï a la seva pròpia identitat. Però, com a mínim, convindria que ho fes amb respecte pels altres i amb lleialtat a unes idees que, en el fons, tots compartim. Aquesta propera Diada ens caldrà, novament, sortir al carrer o expressar, a través de qualsevol canal imaginable, el desig de llibertat del nostre país. I ens caldrà deixar enrere el pessimisme i les lluites fratricides per avançar. Perquè allò que és clar és que si no ho fem junts, amb fidelitat al país, no hi arribarem.
(En memòria del meu pare, Joan Bosch Guillamet)
