SORPRÈN QUE SORPRENGUI
El president de la Generalitat, Quim Torra, es mostrava sorprès per l’abstenció dels comuns al consistori barceloní en la votació sobre la retirada de la Medalla d’Or de la Ciutat al rei Joan Carles I. La votació va tirar endavant dijous passat gràcies als vots de JuntsxCat i ERC, l’abstenció dels comuns i la negativa del PSC, el PP i Cs.
De què ens sorprenem? Enmig d’aquest panorama de “nadar i guardar la roba”, estem arribant a veure com la incoherència no passa factura. Ni al rei emèrit, ni als comuns. És el resultat de saber-se immune l’un i impunes els altres davant dels seus votants. Ja estem en aquell punt en què la majoria social pensa que no hi ha manera de canviar les coses, sobretot si qui ho ha de fer forma part de la trama que es vol canviar.
L’“ara no toca” s’imposa. També per als que volien assaltar el cel. A ells també els posen la pastanaga, els foten un cop de pal o els fan comprendre que aquí no es ve a trencar res. I que si accepten les condicions del joc, podran seguir jugant. Per això aquesta estratègia de convèncer el votant per obtenir el seu suport a canvi de prometre que tota aquesta podridura quedarà enrere, la casta, les elits i bla, bla, bla, per després matisar les coses. L’Espanya dels matisos és aquesta: no és la de respectar les diverses realitats o sensibilitats. No. L’Espanya dels matisos és la que s’ho empassa tot: la que es creu les promeses i després aguanta sense immutar-se que totes es dilueixin.
Està passant amb la pandèmia de la covid-19: hem vist militars fent rodes de premsa, hem assumit tancar-nos durant mesos, no treure els nostres fills al carrer... tot plegat pel bé comú. I ara resulta que l’estiu ens ha portat la segona onada del bitxo: ningú ha estat alerta? Què han fet els que ens van prometre que tenint cura ho solucionaríem? Doncs marxar de vacances, pensant que les seves promeses es complirien soles (o passar directament de la seva paraula). Ara resulta que els que ens ho hem pres seriosament som uns histèrics per no refiar-nos d’una tornada segura a l’escola.
Doncs amb el rei passa el mateix. Ser republicà només de façana està molt bé. Prendre mesures ja és una altra cosa. I si arribes fins al final, convençut que cal fer passes compromeses, ets un histèric perquè “no n’hi ha per a tant” i “ara no toca”.
Després de veure-ho durant tants anys i en tantes ocasions, el que és sorprenent és que ens sorprengui tant de cinisme.
