La salut mental de Donald Trump s’ha debatut sovint en cercles mediàtics, polítics i psiquiàtrics estatunidencs d’ençà de l’inici de la seva presidència. Se li atribueix un trastorn narcisista de personalitat, si bé també s’ha especulat amb el fet que pateix demència i deliris. El 13 de febrer del 2017, una trentena d’experts en psiquiatria van escriure una carta al The New York Times afirmant que Trump no estava capacitat per ser president.

La carta va propiciar la resposta d’Allen Frances, president del grup de revisió de la quarta edició del Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals, el manual de referència en psiquiatria i psicologia. Frances, que va escriure els criteris per diagnosticar el trastorn narcisista de personalitat, assegura que Trump no els compleix. Assenyala que sí que és un narcisista, però que això no el converteix en algú malalt. Entre altres raons, perquè no pateix l’angoixa i les dificultats que experimenta qui sí que té aquesta condició. En relació amb les observacions que el president estatunidenc podria patir deliris perquè creu en teories de la conspiració, Frances ho desmenteix dient que prop de la meitat de la població del seu país hi creu.

L’article argumenta que confondre el comportament de Trump amb una malaltia mental “estigmatitza injustament aquells que de veritat en pateixen una”, a la vegada que llança la perillosa assumpció que tenir una malaltia mental fa que una persona no sigui apta per al lideratge. Si aquest fos el cas, continua Frances, no s’hauria de valorar ni Abraham Lincoln ni Winston Churchill, ja que tots dos patien depressió. Amb tot, Frances llança un advertiment final: tractar Trump de malalt mental menysprea la seva astúcia i mala llet i dificulta poder mitigar els danys de les seves decisions.

El darrer punt és molt rellevant. Trump és un misogin racista que fa befa de persones amb discapacitat i és un cunyat pagat de si mateix que defensa idees que posen en perill la integritat de tercers, com ara totes les barbaritats que ha arribat a dir sobre el coronavirus. El president Trump mateix, el brasiler Jair Bolsonaro, el rus Vladímir Putin i l’empresari Elon Musk són considerats com a bons líders a causa de l’exaltació d’una sèrie de característiques associades a la masculinitat tòxica, com ara un model polític i econòmic d’acumulació de poder i béns materials basat en la despossessió dels més febles, un lideratge autoritari, la falta d’empatia envers la comunitat i la representació d’una superindividualitat que fa que es considerin a ells mateixos per sobre de les lleis. Emprar la malaltia mental o el trastorn de personalitat com la raó de ser de totes les conductes de Donald Trump, o de qualsevol altre dels patriarques forts en política i economia, és tapar un sistema polític i econòmic que veu com a desitjables en un líder (masculí) conductes que, vistes fredament, són un perill públic.

El malalt mental ha estat, històricament, el boc expiatori que ha permès legitimar les jerarquies socials. Durant molt de temps, els terroristes supremacistes blancs han estat titllats de malalts mentals i de llops solidaris, fet que ha desviat l’atenció dels seus processos de radicalització i, sobretot, de com els ideals que defensen estructuren els estats liberals democràtics. Titllar de bojos i monstres els violadors que cometen els crims més aberrants, com la tortura, la violació i l’assassinat de les joves d’Alcàsser, és no reconèixer que són la punta de l’iceberg d’un sistema de violències sexuals, la majoria de les quals són comeses per homes coneguts per les supervivents i en entorns privats. Per contradictori que pugui semblar, en la violència masclista, sobretot entre persones conegudes, la malaltia mental també es pot emprar per disculpar les actituds del maltractador, en funció de la simpatia que desperta.

Així doncs, si Trump és producte d’alguna cosa, ho és d’un sistema que incentiva conductes megalòmanes, asocials i perilloses entre persones. Si se’l creu tocat de l’ala, és perquè lluitar contra un “boig” sempre és més fàcil que canviar una institució.