MÉS ENLLÀ DELS MATISOS

A les acaballes d’aquest mes d’agost marcat per les incerteses, restriccions i angoixes presents i futures, detectem qüestions que marquen l’agenda política no únicament de la represa del curs, sinó que han estat presents durant tot el parèntesi estiuenc. El final d’estiu és sinònim de declaracions d’intencions, de cert postureig avesat a la grandiloqüència i de fotografies que es repeteixen any rere any de manera pràcticament idèntica (més enllà de la bondat que el pas del temps vulgui mostrar vers els seus protagonistes).

Amb tot, quan repetim que la situació política i social macro però molt singularment micro (és a dir, catalana) és excepcional ho veiem en constatar que una de les fotos de l’última setmana d’agost la protagonitzen tres expresidents del Parlament de Catalunya. Em refereixo a la compareixença que van fer la presidenta De Gispert i els presidents Rigol i Benach amb l’objectiu de demanar l’indult per a la presidenta Forcadell. Pocs dies enrere, vèiem també com la UGT el va demanar (l’indult) per a la consellera Bassa. I com passa cada vegada que hi ha un moviment que afecta presos, hi ha un contramoviment que els vol contraposar a exiliats o que, igualment absurd o encara pitjor, els vol confrontar entre ells.

Us he compartit més d’una vegada que l’exili del segle XXI òbviament presenta millores vers el que van viure els qui ens van precedir fa encara no un segle. Una d’aquestes millores és la capacitat d’estar connectat amb allò que s’opina i es considera gràcies a la xarxa, a la tecnologia. Confesso, malgrat que sigui estrany fer-ho en un mitjà diferent, que una de les meves lectures obligatòries són els editorials de Vicent Partal a Vilaweb (a qui cal felicitar pels seus 25 anys de trajectòria). I en aquest sentit, el seu comentari sobre la qüestió de l’indult d’aquesta mateixa setmana em sembla clarificador. Diu Partal: “Demanar un indult és un gest que té un component d’eixida personal que no discutiré en cap cas: entenc que qualsevol persona, siga qui siga, vulga eixir d’una presó. Però en el cas de presos polítics, en qualsevol país del món, un indult té també un significat polític. L’indult és acceptar la clemència de qui t’ha condemnat i, per tant, és reconèixer, ni que siga de manera implícita, una culpabilitat.”

Ja està dit, ja està pronunciat i ja està escrit. Aquest posicionament de ben segur n’implica d’oposats. I em refereixo a una oposició que va més enllà dels matisos. Quan falta poc (o molt poc) per conèixer la data de la propera convocatòria electoral a Catalunya, amb els jutges desbocats contra l’independentisme (suport absolut i inequívoc als companys de la CUP com a víctimes d’una repressió que és claríssimament una causa general contra el dissident polític) i amb una crisi social i econòmica que encara no som capaços de calibrar, em pregunto si serem capaços d’estar a l’altura d’allò que se’ns demana. Qui ho demana? La ciutadania d’aquest país, tota, la de classe mitjana però també l’afectada per un ERTO i que no cobra des del mes de març passat; els joves a qui insistim a criminalitzar amb un debat paternalista que fa vergonyeta a recer de la pandèmia; els nostres infants, que tenen la tornada a l’escola a tocar... La gent que ha perdut la feina i gairebé l’esperança perquè no té accés a cap ajut, les empreses que han tancat i les que valoren fer-ho.

Els qui resisteixen, també, i que són part de la solució. Tots aquests agents demanen que estiguem a l’altura i jo vull pensar que, aquesta vegada sí, farem les coses així com toca i pensarem que el moment actual demanarà un esforç que no entén d’intencions i voluntats, sinó de fets. Fets i no paraules, recordeu l’eslògan?