ELS GESTOS ‘LIVES BLACK MATTER’

L’esgarrifós tiroteig per l’esquena a l’afroamericà Jacob Blake ha reactivat i agitat la lluita racial als Estats Units, que va arribar a un dels seus màxims consensos i punts d’inflexió amb la desassossegada mort de George Floyd fa uns mesos. L’onada massiva de manifestacions, protestes (també violència) i indignació va tenyir llavors de Lives black matter la societat, la política (oportunista o no) i el món de l’esport. En aquest darrer, tampoc ara han faltat els gestos d’estrelles en forma de missatges, aparicions clau i la inclusió del moviment en tota la maquinària empresarial, com ha estat el cas de l’NBA, una de les plataformes més potents del planeta a l’hora de vendre gairebé qualsevol cosa. La bombolla d’Orlando, on s’està disputant, ha estat fins i tot un mirall per a activistes, amb lemes pro igualtat i justícia lluïts pels jugadors en samarretes i sabatilles.

Setmanes d’esforç, reivindicació, apoderament i autoreafirmació esmicolades en un no res amb els set trets sobre el ja paralític Blake. Tot un bany de realitat. Ni la concentració unànime d’un país primera potència mundial, ni la nominació a vicepresidenta d’una candidata negra (això sí que ha estat una enorme gesticulació), ni tot el grapat de bones intencions d’una societat suposadament avançada i democràtica han servit de res. És cert que a ningú se li escapa que es tracta d’un problema endèmic i que només es pot solucionar des d’una profunda reestructuració de la idiosincràsia, la formació i el funcionament de la policia, en una nació, a més, de tradició força racista. I que el camí és llarg. I que hi ha Trump. Però potser queda palès, un cop més, que les bones paraules i voluntats canvien poques coses. O ho fan massa lentament. L’aturada de l’NBA sí que va encendre l’alarma i va captar l’atenció del sistema. “És sorprenent veure com seguim estimant aquest país i ell no ens estima”, va dir en un emotiu speech Doc Rivers, entrenador negre de referència. No van faltar tuits contundents de LeBron James, Pau Gasol... El que potser calen són més accions, com aturades reals, i menys gestos. El paral·lelisme és obligat. Tant de bo tinguéssim clar aquí com s’ha d’avançar cap a la independència. I tant de bo haguéssim vist aquests tuits d’esportistes catalans quan l’1-O es va apallissar la població civil.