PREFERIR NO FER-HO

La primera norma de l’estratègia és que no s’ha de fer mai res que en el millor dels casos tingui un resultat pitjor que no fer-ho. Amb l’excepció de les tàctiques en què convé perdre algunes batalles per acabar guanyant la guerra. En la majoria de casos, tanmateix, hi ha decisions que són perdedores tant sí com no. Aquests dies en tenim tres exemples molt concrets.

El primer és l’obstinació de l’ANC a tirar endavant les mobilitzacions de la Diada. En un moment en què l’independentisme necessita una cura d’estrès; en un moment en què la realitat no convida a gaires alegries col·lectives al carrer per més ordenades i disciplinades que siguin; en unes circumstàncies en què els titulars de cada any de la premsa unionista assegurant que la convocatòria de la Diada punxa s’acostaran, per motius evidents d’emergència sanitària, més que mai a la realitat, a l’Assemblea han perdut una magnífica oportunitat d’acumular forces i no desgastar-se en un muntatge que en el millor dels casos pot sortir malament, i en el pitjor, molt malament.

El segon cas d’estratègia perdedora cent per cent és l’eixordador cant del cigne del PDeCAT, amb la decisió de judicialitzar la seva pugna amb Puigdemont. Justament o injustament, l’hora d’aquest partit ja ha passat, i la pitjor manera de perdre és no reconèixer-ho abaixant la persiana i repartint-se entre les opcions partidistes que més convinguin o encaixin amb cadascú. La resistència del PDeCAT avui només s’entén si l’objectiu no és pas la victòria, sinó el desgast de Puigdemont, intentant arrossegar-lo amb ells pel pedregar. Morir matant.

El tercer cas d’estratègia absurda és la crisi de govern executada pel president. Genera una altra polèmica, per guanyar-hi què, que no empitjori el que hi ha? Si en plena emergència sanitària convocar eleccions seria contraproduent per a la gestió del país, resulta paradoxal que les mesures preses responguin no pas a criteris per fer front al col·lapse social i econòmic, sinó a motius d’equilibris al seu partit. Excepte en el cas de Cultura, una conselleria vacant des de fa més d’un any, rellevar dos consellers eficients (que et demanin la dimissió forma part de la feina de qualsevol titular d’Interior, els cops mai no plouen a gust de tothom i de vegades a gust de ningú) no només no resol res, sinó que alimenta els arguments dels que pensen que tot plegat no té cap sentit, i fins i tot dels que creiem que qualsevol alternativa a la situació present seria pitjor que l’actual. No ens podem resignar que l’independentisme sigui només la menys dolenta de les solucions possibles.