GAT ESCALDAT, DE TRACTES FUIG

En aquest fotut país, on tenim la maleïda obsessió de ven­ti­lar les nos­tres opi­ni­ons i obses­si­ons a les xar­xes soci­als i als mit­jans de comu­ni­cació, els par­tits polítics no en són una excepció, sinó un para­digma. I vet aquí que tots els alta­veus van plens d’avi­sos i reca­dets envi­ats des de totes les sigles polítiques, espe­ci­al­ment les inde­pen­den­tis­tes, perquè Quim Torra expli­qui què farà si es con­firma la inha­bi­li­tació que li té guar­dada el Tri­bu­nal Suprem.

La CUP invoca la “solució Ven­turós”, com si la Gene­ra­li­tat fos hermètica com la plaça de Sant Pere de Berga. I ERC reclama que no deci­deixi res sense pas­sar-ho pel sedàs del pacte de govern, que amb prou fei­nes és de con­veniència. El pre­si­dent, però, tan aviat dona pis­tes fal­ses com calla com un mut. I ja que les seves atri­bu­ci­ons li ho per­me­ten, con­fia només en allò que depèn de la seva mà: amb el temps que fa que és en el càrrec, té la pell prou oscada per les lles­ques tàcti­ques dels seus adver­sa­ris, ali­ats i cor­re­li­gi­o­na­ris com per refiar-se de con­sells sama­ri­tans.