PRESOS MÉS PRESOS QUE MAI

Aquesta setmana que és a punt de començar torna l’escola i, un cop passada una Diada descafeïnada per causa de la covid-19 es pot dir que entrarem de ple en una tardor plena d’incerteses polítiques i sanitàries que ens portaran noves cabòries. Noves cabòries que no ens haurien de fer perdre les velles, especialment una que sembla que ha quedat soterrada mediàticament per les inèrcies de l’actualitat: tenim nou compatriotes tancats a la presó complint no només una condemna injusta, sinó que, des de fa quaranta dies, pateixen com cap altre pres en tot el sistema penitenciari català i espanyol la crueltat de la justícia. El Tribunal Suprem, que no només ha sentenciat injustament, ha decidit erigir-se en carceller per fer la vida impossible a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn i, quan la fiscalia es reactivi, tot fa pensar que també Carme Forcadell i Dolors Bassa acabaran passant per l’adreçador de l’arbitrarietat judicial espanyola.

Fa quaranta dies que la reclusió dels set de Lledoners és pitjor que la de qualsevol altre condemnat en la seva mateixa situació, sigui condemnat injustament com ells, sigui culpable dels crims més execrables. Com explicava fa uns dies un dels seus advocats, Andreu Van den Eynde, la seva situació de pràctica incomunicació “és pitjor que el que suporta qualsevol pres en circumstàncies normals, inclosos els casos de terrorisme”, sense poder veure els familiars i malvivint vint-i-quatre hores tancats al mòdul sense activitats.

El Tribunal Suprem va reaccionar amb la virulència totalitària habitual a la resposta assenyada i escrupolosa de les juntes de tractament penitenciari i de la Conselleria de Justícia i ha estès els seus tentacles de manera indecent més enllà d’on hauria d’arribar. Jutges i part i ara segrestadors dels herois del 27-O. Ni la ciutadania pot oblidar aquesta situació ni els partits independentistes, embrancats en les disputes caïnites, haurien d’actuar sense tenir present en tot moment que l’Estat que diu voler negociar s’asseurà posant nou hostatges sobre la taula. La ciutadania ja estem passant prou vergonya aliena veient com la prioritat dels nostres polítics és barallar-se internament perquè també haguem d’assistir a la indecència de contemplar com els presos han estat abandonats a la seva sort. Si el missatge tant de la població com dels dirigents és que el sacrifici personal es paga amb l’oblit, és natural que cada cop surtin menys voluntaris per donar la cara. Què queda d’allò que el poble salva el poble?