LA NOSTRA: LA DARRERA TRAÏCIÓ

El CADCI era el sindicat dels dependents del comerç en aquells anys que els sindicats encara procuraven pel bé dels treballadors i no com els d’ara, que només es mouen l’1 de maig de cada any per aixecar la pancarta i cridar quatre consignes remastegades. El lema del Centre Autonomista del Comerç i la Indústria era: Per Catalunya, llibertat; pel dependent, millora. Suposo que aquesta màxima a alguns els semblarà una mena de romanticisme, però a mi m’emociona pensar que hi va haver una època en què la defensa d’una nació ocupada i vençuda era present en la vida diària sense que aquest fet fos incompatible amb la vindicació d’uns drets laborals. Hi deu haver pensat La Caixa, (la que fins fa ben poc anomenàvem “la nostra”), en Catalunya, en el moment d’abraçar una entitat bancària que tufeja espanyolitat pels quatre costats com és Bankia? No recordo la primera vegada que vaig entrar a La Caixa de la mà de la meva àvia, perquè tot just caminava, però ella es va entossudir a portar-m’hi perquè el director de l’entitat conegués la seva neta que des del primer dia de vida ja tenia cartilla d’estalvis, on cada aniversari la meva àvia m’hi ingressava 500 pessetes. Després d’aquell primer dia, La Caixa va passar a formar part del meu paisatge. Com anar a comprar el pa o retornar els envasos de les gasoses i els iogurts. Entrar a l’entitat per posar al corrent la meva llibreta es va convertir en una mena de litúrgia. La guardava a la tauleta de nit i de tant en tant, abans d’anar a dormir, l’obria per comprovar que ningú no havia esborrat aquella llista de números del mateix import, escrit a bolígraf. Als 9 anys vaig aconseguir una segona llibreta d’estalvis, amb un primer dipòsit de 200 pessetes i amb unes cobertes més gruixudes, després d’encertar deu preguntes de cultura general. Hi vaig anar amb unes companyes de la classe acompanyades pel pare d’una d’elles, empleat de l’entitat i que, com la resta de treballadors, havia rebut l’ordre d’aconseguir clients amb el parany de les deu preguntes infantils. A la biblioteca de La Caixa vaig descobrir El Petit Príncep, El més petit de tots, les aventures d’en Tintín, l’Obèlix i l’Astèrix i el meu estimat elefant Babar. Hi deuen haver pensat en tot això els que han decidit posar fi a les petites engrunes que encara quedaven d’aquella ànima que havia estat La Caixa?