L’ENLLUSTRADOR DE SABATES

Quan era petit, m’expli­ca­ven la història d’un per­so­natge que, segons sem­bla, era molt popu­lar a la meva ciu­tat. Mai vaig saber si era real, però jo me la vaig voler creure. Li deien en Cira­bo­tes i es dedi­cava a nete­jar les saba­tes dels seus veïns. Cada matí, se situ­ava al cap­da­munt de la porta dels Turers, molt a prop del lloc on el 13 de novem­bre del 1873, durant l’atac de les tro­pes car­li­nes de Fran­cesc Savalls, el coman­dant d’armes Josep Toribi d’Amet­ller havia estat ferit de mort. Es trac­tava, segons deien, del seu par­ti­cu­lar home­natge al màrtir repu­blicà. Amb la seva caixa de fusta i un exem­plar rebre­gat de La con­questa del pa de Piotr Kro­potkin a dins, s’havia con­ver­tit en una silu­eta indes­tri­a­ble de la ciu­tat. En Cira­bo­tes tenia una forma par­ti­cu­lar d’ope­rar. Cobrava segons les pos­si­bi­li­tats dels cli­ents i, quan no podien pagar, ho feia en espècies, ja fos per un tall de cabells o per unes quan­tes aren­ga­des.

El 14 d’abril del 1931, quan es va pro­cla­mar la República, en Cira­bo­tes va veure acom­plert el seu somni. Imme­di­a­ta­ment, va aga­far les coses i se’n va anar cap a Bar­ce­lona per posar-se a les ordres de Fran­cesc Macià. Hi va anar a peu, tot res­se­guint la costa, però quan hi va arri­bar, la República Cata­lana havia estat subs­tituïda per la Gene­ra­li­tat pro­vi­si­o­nal. Ales­ho­res va deci­dir girar cua i tor­nar-se’n a casa. Quan va arri­bar, algu­nes per­so­nes de dre­tes li feien mofa: “Vaja quin viatge més inútil que has fet! T’han ben pres el pèl.” Però en Cira­bo­tes, que duia la ria­lla per­ma­nent­ment ins­tal·lada als lla­vis, els repli­cava amb iro­nia: “I tant que m’ha ser­vit, perquè durant el tra­jecte he pogut enllus­trar un munt de saba­tes!”

Quan era petit, no aca­bava d’enten­dre el mis­satge que hi havia al dar­rere de la història d’un home que havia vist com el somni de la seva vida s’havia esvaït en poques hores i, mal­grat això, seguia sent feliç. Molt pro­ba­ble­ment, en Cira­bo­tes hau­ria desit­jat que aquell viatge hagués aca­bat d’una altra manera, però també era ben cons­ci­ent que la feli­ci­tat, per damunt de tot, la tro­bem en el camí per arri­bar als som­nis que nosal­tres matei­xos hem ideat. En rea­li­tat, allò que ens pro­por­ci­ona la feli­ci­tat és la pos­si­bi­li­tat de fer feliços els altres, d’enllus­trar les seves saba­tes.