LES CASUALITATS NO EXISTEIXEN

Les casu­a­li­tats no exis­tei­xen, i encara menys si atemp­ten con­tra qual­se­vol lògica o càlcul de pro­ba­bi­li­tat. Per segona vegada en menys de nou mesos, les nos­tres ofi­ci­nes han estat vio­la­des, no roba­des, i en les dues oca­si­ons ni han fun­ci­o­nat els sis­te­mes de segu­re­tat ni ningú ha estat capaç de donar-nos una expli­cació de per què aquests apa­rells tan sofis­ti­cats han resul­tat tan ine­ficaços com cars.

Com que les casu­a­li­tats no exis­tei­xen, em per­meto recor­dar que l’ante­rior vio­lació es va pro­duir dies abans que vencés el ter­mini per recórrer la sentència dic­tada en con­tra del pre­si­dent Torra i, en aquesta ocasió, s’ha produït dies abans de la vista oral en què hem de defen­sar aquest recurs, el pre­si­dent Torra, el seu dret de par­ti­ci­pació política i el del con­junt de votants cata­lans.

L’objec­tiu, segu­ra­ment, no era cap altre que el d’aco­var­dir-nos, dis­treure’ns i posar-nos ner­vi­o­sos; no n’han acon­se­guit cap, perquè aquest tipus de pràcti­ques ja les esperàvem des que vam assu­mir la defensa dels exi­li­ats. Ens han fet per­dre temps i hores de son, però res més i, a més i en el meu cas, dormo poc per natu­ra­lesa.

Soc fill de peri­o­dista, no d’un peri­o­dista qual­se­vol, sinó d’un que es va sig­ni­fi­car com a opo­si­tor a la dic­ta­dura de Pinoc­het; per això, i cor­res­pon que ho porti a col·lació, aquest tipus de pràcti­ques, pròpies de règims tota­li­ta­ris, les conec des que era molt petit i, en poden estar segurs, no els dona­ran resul­tat.

Ara bé, el que no puc negar és la meva sor­presa que aquest tipus d’actu­a­ci­ons ocor­rin en un país euro­peu i, encara més, que aca­bin que­dant impu­nes com sem­bla que pas­sarà amb aquesta i l’ante­rior vio­lació del nos­tre des­patx, com ho han que­dat les ame­na­ces, els insults, les injúries i les calúmnies que hem anat rebent des de fa bas­tant temps i, davant les quals, tant les auto­ri­tats judi­ci­als com les de segu­re­tat estan mirant cap a un altre cos­tat.

En els dies que han trans­cor­re­gut des d’aquest últim assalt no han estat poques les mos­tres de soli­da­ri­tat i, tant els meus com­panys de des­patx com jo, les agraïm sin­ce­ra­ment. Pel que fa als silen­cis, també he de dir que no han estat pocs, i n’hi hagut alguns de molt sig­ni­fi­ca­tius, com el del mateix minis­tre de l’Inte­rior que, en última instància, és el màxim res­pon­sa­ble de la nos­tra segu­re­tat.

En qual­se­vol cas, estic con­vençut que la seva pas­si­vi­tat no me l’he de pren­dre com una cosa per­so­nal; si no ha estat capaç de garan­tir la tran­quil·litat ni la segu­re­tat del vice­pre­si­dent del govern espa­nyol ni de la minis­tra d’Igual­tat, molt menys ho serà de garan­tir la d’un advo­cat que, ja quan ell era jutge, li des­a­gra­dava per, entre altres coses, con­fron­tar-lo amb les seves pròpies i intrínse­ques con­tra­dic­ci­ons.

Tal com vaig dir a un grup de grans amics durant un sopar a casa ja fa molts mesos, estic con­vençut que els fei­xis­tes no s’atu­ra­ran amb ensurts com els que he vis­cut amb les dues vio­la­ci­ons al nos­tre des­patx; més aviat que tard, i a mesura que crei­xin l’odi i el res­sen­ti­ment que els gene­rem per la feina que fem, pas­sa­ran a l’aspecte físic… Només és qüestió de temps.

Les raons que em por­ten a fer aquesta anàlisi són dues: d’una banda, els treu de polle­guera que amb les seves mos­tres de capa­ci­tat ope­ra­tiva no acon­se­guei­xin inti­mi­dar-nos i, de l’altra, la pas­si­vi­tat del minis­tre de l’Inte­rior els està gene­rant una sen­sació d’impu­ni­tat que els por­tarà a la con­clusió que esca­lar en els atacs els seguirà sor­tint gra­tis… i, segu­ra­ment, no s’equi­vo­ca­ran.

Sigui com sigui i arri­bin fins on arri­bin, el que mai acon­se­gui­ran és fer-me retro­ce­dir ni renun­ciar a allò en el que crec. Hi haurà situ­a­ci­ons i moments com­ple­xos, des­a­gra­da­bles i durs, però un no pot tre­ba­llar, i encara menys viure, sense fer-ho a consciència.

Aquest gran peri­o­dista que va ser el meu pare em va ense­nyar una cosa que és essen­cial: la dig­ni­tat no té preu, però la lli­ber­tat sem­pre en té, la qüestió és si un està dis­po­sat a pagar-lo… En el meu cas, ho tinc clar i, a més, al final, qui està fallant no soc jo, sinó el minis­tre de l’Inte­rior que, men­tre tot això suc­ce­eix, està mirant cap a una altra banda per con­ven­ci­ment o per inep­ti­tud, tant és.