SOLITUD

Hi ha una gran diferència entre estar i sentir-se sol. Té a veure amb l’espai físic i l’absència de contacte i amb l’espai emocional i l’absència d’amor. Estar sol pot ser un desig, com també pots estar sol i no sentir-te’n en absolut. De solituds, n’hi ha per donar i vendre, a gust del consumidor. Amb aquesta pandèmia que vivim, però, per a molts, especialment per a la gent gran, la solitud ha estat una imposició.

Hem trobat a faltar el contacte físic de les abraçades i els petons. Tocàvem una freda pantalla per imaginar sentir la mà dels éssers estimats. Comptàvem els dies per al rencontre esperat. Quan tot això acabi, quan trobin una vacuna, quan el perill d’emmalaltir desaparegui. I els dies passaven. Els detalls de les quatre parets de l’habitació no tenien més secrets de tan repassar-les amb la mirada. El cap de setmana va deixar d’existir, la vida era un dilluns perpetu i perenne, amb el compte enrere de la vida que no deixava de restar temps. Tic-tac. Les petites alegries es van confinar, els plaers i les carícies es van prohibir i les ganes i la il·lusió van començar a pansir-se. La solitud dels darrers anys de vida i el comiat que se’ns nega. Puto virus.

Set mesos després de l’inici del confinament, la solitud forma encara part de les residències de gent gran. Sense visites o amb comptagotes i metacrilats pel mig. Un familiar només, triï. No parlo ja de la falta de previsió, de recursos i de mesures de protecció durant la fase dura de la pandèmia que tants morts va provocar a les residències. La mala gestió del govern no ha fet dimitir ningú, malgrat els funerals absents i les morts solitàries. Parlo de la solitud imposada als supervivents, de les restriccions en les visites. Només pantalles. Parlo de l’absència de motius per viure i de com la nostra gent gran s’apaga a poc a poc. Parlo de com és de difícil que ho entenguin. Parlo de l’absència de gestió emocional per part de les administracions, que veuen només números i expedients, no històries de vida. La solitud no és només al Montgrí de Caterina Albert, sinó a les residències de gent gran del nostre país. La tràgica impotència de residents i familiars davant la pandèmia. Abans que molts morin de pena, obriu les residències.