REVÀLIDA

Fa tot just un parell de setmanes que ha començat el curs escolar, però vull obrir aquesta reflexió amb un concepte més propi de final de curs, el de revàlida, que apel·la a aquell examen que es fa en acabar alguns estudis per ratificar-ne la validesa. És, en certa manera, el que proposo en relació amb la llengua catalana: examinar-nos individualment i col·lectivament per confirmar fins a quin punt fem tot allò que és a les nostres mans per preservar l’ús social del català, que és també fomentar-ne el coneixement i la pràctica. Tot plegat ho denuncia amb la cruesa de les xifres i l’expertesa de qui sap molt bé de què parla l’últim llibre de la lingüista i fundadora del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), Carme Junyent. El futur del català depèn de tu és el títol d’aquest estudi del qual ja fa dies que parlo, publicat per La Campana i escrit a quatre mans entre Junyent i la periodista Bel Zaballa.

Sembla que tot i parlar-se’n abastament, del llibre, n’hi ha que consideren que la cosa no va amb ells. Ho dic perquè si bé fa uns mesos assistíem a un debat fins a cert punt acarnissat sobre l’ús del català a la televisió pública (catalana) que després es va estendre a altres àmbits (l’ús del català, per exemple, a la cambra pròpia, al Parlament de Catalunya, amb la consellera Vilallonga com una de les màximes defensores), la qüestió no revesteix senyals de millora. Aquests darrers dies el debat ha tornat a agafar força a les xarxes socials, animat per algunes perles que ens han deixat comunicadors que fan feina a Televisió de Catalunya i que sostenen que el castellà a “la nostra” resulta enriquidor. Aquest últim embat ha tingut resposta per part de Plataforma per la Llengua, que ja ha començat una campanya de recollida de firmes per capgirar el que consideren la degradació del català a la televisió pública del país.

Amb el català tinc la sensació que passa una mica com amb la política cultural: reproduïm pautes que són, en realitat, errors propis d’un col·lectiu acomplexat. No usem o fins i tot no blindem l’ús del català per no ofendre qui no el parla, però amb aquesta acció desvirtuem una qüestió tan principal com és el dret d’usar la llengua pròpia. Pel que fa a la política cultural i la seva relació amb l’eix tradicional esquerra-dreta (abocat al desús com a conseqüència d’unes esquerres cada vegada més semblants a les dretes en tot i per a tot) passa una mica el mateix: quan mana ja no només la dreta, sinó el centredreta aflora un complex d’inferioritat paralitzant en matèria cultural que únicament impedeix d’aplicar polítiques valentes i, més important, distintes a les que aplicaria l’esquerra clàssica, per tradició més pròxima als agents culturals. Aquest fet s’acaba traduint en l’encadenament d’accions de poca volada, més centrades en la gestió diària que en la transformació que hauria de vertebrar tota política cultural que es vulgui realment efectiva i rellevant. I en la gènesi de tot plegat hi trobem aquesta manera de fer, aquest tarannà –tan català, d’altra banda– d’acotar el cap, de no molestar, de quedar bé.

Aquesta fotografia és difícil de canviar, en soc conscient. No obstant això, tinc confiança, seguint de ben a prop com segueixo l’actualitat catalana en aquesta fase final de la legislatura liderada pel president Torra, que alguna cosa comença a variar. Certament hi ha encara actituds acomodatícies, del peix al cove, però seria injust no reconèixer la determinació amb què la primera autoritat del nostre país està afrontant tot el despropòsit judicial que viu en primera persona a recer de la qüestió de la pancarta que molt probablement el portarà a la inhabilitació. Una determinació que cal reconèixer no només en relació amb la seva actitud davant els tribunals, sinó que també explica la remodelació del seu govern feta per esgotar fins a l’últim minut de temps útil per fer, per treballar a favor de la ciutadania –de tota–. I una determinació que és compartida i que aquesta setmana també cal reconèixer en les persones que, fa un any, concretament el 23 de setembre del 2019, van ser abruptament manllevades de llibertats i drets amb acusacions gravíssimes que, evidentment, no s’han pogut provar. Totes i tots, n’estic segur, aprovarien la revàlida.