EL 51% I L’ÚLTIMA OPORTUNITAT

O monarquia espanyola o república catalana. Aquest és el plebiscit que ha proposat el president Quim Torra per a les urnes que la justícia espanyola tornarà a imposar a Catalunya en contra de la voluntat dels catalans. Una crida a triar entre el règim del 78 o la llibertat de Catalunya per tornar a intentar construir un país deslligat de més de tres segles de repressió institucionalitzada. Però aquesta tria, com ja va quedar clar l’1-O i en totes les eleccions en què l’independentisme ha guanyat, no serà vinculant per voluntat d’un estat que ha basat la seva construcció nacional en l’adhesió violenta i obligada. Mai voluntària. Certament, superar la barrera del 50% serà una font més de legitimació de l’independentisme pacífic i democràtic, tant internament com en l’àmbit internacional, davant d’un estat que viola les urnes i les regles del joc democràtic quan se sent amenaçat. Però si l’independentisme no és capaç de capitalitzar i rendibilitzar aquesta xifra amb una estratègia unitària, serà una nova oportunitat perduda. I probablement, l’última oportunitat abans de cremar tota una generació de catalans i catalanes cansats de votar i sortir al carrer en va.

En cas d’arribar-hi, aquest 51% de republicanisme a les urnes ha de tenir conseqüències polítiques més enllà de simbolismes, i JuntsxCAT, ERC i la CUP han de consensuar i fer públic el full de ruta abans del 7 de febrer, data previsible de les eleccions. Un full de ruta que ha d’estar perfectament definit i que ha d’incloure, necessàriament, un nou cicle de mobilització permanent de la societat civil i de les institucions per afrontar un altre embat polític amb l’Estat. Democràtic i pacífic, però contundent. I sobretot, ha de preveure la repressió judicial, policial i política com un dany col·lateral i inevitable en el camí cap a la llibertat. La repressió seguirà sent la principal arma del règim del 78 per combatre la dissidència; ho ha estat durant tres segles, però no pot tornar a servir com a excusa per fer passos enrere i per justificar la divisió interna del moviment. L’exili, la presó i els gairebé 3.000 represaliats són un cost elevat, però malauradament necessari. Ho saben els exiliats, ho saben els presos polítics i ho saben també els alcaldes i ciutadans anònims assetjats per la justícia espanyola. I ho accepten.

Caldrà redefinir també els tempos i marcar fites polítiques i socials concretes. Aquestes eleccions, tot i que segrestades per l’Estat i en contra de la sobirania del Parlament, s’han de convertir en la rendibilització del capital de l’1-O. Tres anys després, l’independentisme ha après perfectament dels errors i els encerts comesos, però ha de deixar enrere els interessos partidistes, els egos personals i les lluites fratricides. Si no, tornarà a ser trepitjat per Espanya, amb un 51% dels vots o amb un 20%. Aquest Estat no entén de legitimitats democràtiques, però sí d’aprofitar les debilitats de l’enemic. I la falta d’unitat estratègica és el gran mal de l’independentisme institucional.

ERC, JuntsxCAT i la CUP tenen al davant quatre mesos en què la fortalesa del moviment serà posada a prova contínuament, tant des de dins com des de fora. ERC tindrà al davant un PSOE i un Podemos que li reclamaran aprovar els pressupostos de l’Estat i escenificar una taula de diàleg que no dialoga. Dos fronts que poden ser un actiu, però també una bomba de rellotgeria per als republicans. JuntsxCAT haurà de dissenyar el seu espai polític a l’entorn del president Puigdemont i presentar un projecte que, sobre el paper, neix de bell nou amb la voluntat de ser tan transversal com sigui possible. I la CUP, que probablement tindrà a les seves mans la clau de la majoria independentista, haurà d’administrar aquesta força amb generositat però amb fermesa. La societat civil també té deures, un dels quals, recosir la xarxa de confiances amb les institucions i els partits per reprendre de nou la mobilització massiva al carrer. En la història d’un país quatre mesos són un instant. Però en política, quatre mesos poden canviar la història.