EL 51% I L’ÚLTIMA OPORTUNITAT

O monar­quia espa­nyola o república cata­lana. Aquest és el ple­bis­cit que ha pro­po­sat el pre­si­dent Quim Torra per a les urnes que la justícia espa­nyola tor­narà a impo­sar a Cata­lu­nya en con­tra de la volun­tat dels cata­lans. Una crida a triar entre el règim del 78 o la lli­ber­tat de Cata­lu­nya per tor­nar a inten­tar cons­truir un país des­lli­gat de més de tres segles de repressió ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada. Però aquesta tria, com ja va que­dar clar l’1-O i en totes les elec­ci­ons en què l’inde­pen­den­tisme ha gua­nyat, no serà vin­cu­lant per volun­tat d’un estat que ha basat la seva cons­trucció naci­o­nal en l’adhesió vio­lenta i obli­gada. Mai voluntària. Cer­ta­ment, superar la bar­rera del 50% serà una font més de legi­ti­mació de l’inde­pen­den­tisme pacífic i democràtic, tant inter­na­ment com en l’àmbit inter­na­ci­o­nal, davant d’un estat que viola les urnes i les regles del joc democràtic quan se sent amenaçat. Però si l’inde­pen­den­tisme no és capaç de capi­ta­lit­zar i ren­di­bi­lit­zar aquesta xifra amb una estratègia unitària, serà una nova opor­tu­ni­tat per­duda. I pro­ba­ble­ment, l’última opor­tu­ni­tat abans de cre­mar tota una gene­ració de cata­lans i cata­la­nes can­sats de votar i sor­tir al car­rer en va.

En cas d’arri­bar-hi, aquest 51% de repu­bli­ca­nisme a les urnes ha de tenir con­seqüències polítiques més enllà de sim­bo­lis­mes, i Juntsx­CAT, ERC i la CUP han de con­sen­suar i fer públic el full de ruta abans del 7 de febrer, data pre­vi­si­ble de les elec­ci­ons. Un full de ruta que ha d’estar per­fec­ta­ment defi­nit i que ha d’incloure, necessària­ment, un nou cicle de mobi­lit­zació per­ma­nent de la soci­e­tat civil i de les ins­ti­tu­ci­ons per afron­tar un altre embat polític amb l’Estat. Democràtic i pacífic, però con­tun­dent. I sobre­tot, ha de pre­veure la repressió judi­cial, poli­cial i política com un dany col·late­ral i ine­vi­ta­ble en el camí cap a la lli­ber­tat. La repressió seguirà sent la prin­ci­pal arma del règim del 78 per com­ba­tre la dis­sidència; ho ha estat durant tres segles, però no pot tor­nar a ser­vir com a excusa per fer pas­sos enrere i per jus­ti­fi­car la divisió interna del movi­ment. L’exili, la presó i els gai­rebé 3.000 repre­sa­li­ats són un cost ele­vat, però malau­ra­da­ment neces­sari. Ho saben els exi­li­ats, ho saben els pre­sos polítics i ho saben també els alcal­des i ciu­ta­dans anònims asset­jats per la justícia espa­nyola. I ho accep­ten.

Caldrà rede­fi­nir també els tem­pos i mar­car fites polítiques i soci­als con­cre­tes. Aques­tes elec­ci­ons, tot i que segres­ta­des per l’Estat i en con­tra de la sobi­ra­nia del Par­la­ment, s’han de con­ver­tir en la ren­di­bi­lit­zació del capi­tal de l’1-O. Tres anys després, l’inde­pen­den­tisme ha après per­fec­ta­ment dels errors i els encerts come­sos, però ha de dei­xar enrere els interes­sos par­ti­dis­tes, els egos per­so­nals i les llui­tes fra­tri­ci­des. Si no, tor­narà a ser tre­pit­jat per Espa­nya, amb un 51% dels vots o amb un 20%. Aquest Estat no entén de legi­ti­mi­tats democràtiques, però sí d’apro­fi­tar les debi­li­tats de l’ene­mic. I la falta d’uni­tat estratègica és el gran mal de l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal.

ERC, Juntsx­CAT i la CUP tenen al davant qua­tre mesos en què la for­ta­lesa del movi­ment serà posada a prova contínua­ment, tant des de dins com des de fora. ERC tindrà al davant un PSOE i un Pode­mos que li recla­ma­ran apro­var els pres­su­pos­tos de l’Estat i esce­ni­fi­car una taula de diàleg que no dia­loga. Dos fronts que poden ser un actiu, però també una bomba de rellot­ge­ria per als repu­bli­cans. Juntsx­CAT haurà de dis­se­nyar el seu espai polític a l’entorn del pre­si­dent Puig­de­mont i pre­sen­tar un pro­jecte que, sobre el paper, neix de bell nou amb la volun­tat de ser tan trans­ver­sal com sigui pos­si­ble. I la CUP, que pro­ba­ble­ment tindrà a les seves mans la clau de la majo­ria inde­pen­den­tista, haurà d’admi­nis­trar aquesta força amb gene­ro­si­tat però amb fer­mesa. La soci­e­tat civil també té deu­res, un dels quals, reco­sir la xarxa de con­fi­an­ces amb les ins­ti­tu­ci­ons i els par­tits per repren­dre de nou la mobi­lit­zació mas­siva al car­rer. En la història d’un país qua­tre mesos són un ins­tant. Però en política, qua­tre mesos poden can­viar la història.