Terreny inexplorat

Si ja és difícil ima­gi­nar un esce­nari polític més com­plex que l’actual, ima­gi­nar-se el jurídic acaba sent acla­pa­ra­dor. Ja fa temps que, en deter­mi­na­des matèries i casos con­crets, entrem en ter­ri­tori inex­plo­rat i, per tant, el que s’està fent i reso­lent dista molt de tenir pre­ce­dents que ens per­me­tin ori­en­tar-nos sobre com hem d’actuar.

El der­ro­ca­ment del pre­si­dent Torra és un clar exem­ple del que estic dient; d’una banda, hi ha les com­ple­xi­tats polítiques que se m’esca­pen i, de l’altra, les jurídiques que, en deter­mi­nats aspec­tes, no dei­xen de ser això: ter­ri­tori inex­plo­rat.

En tots els meus anys d’exer­cici pro­fes­si­o­nal mai havia vis­cut un esce­nari en què l’exe­cució d’una sentència penal fos noti­fi­cada abans que la mateixa sentència i això, sens dubte, reflec­teix no només el par­ti­cu­lar interès d’alguns jut­ges per liqui­dar el mal­vat Torra sinó que, a més, ja fa temps que no guar­den ni les for­mes.

Aquesta situ­ació no només és anòmala, sinó que, a més, va pri­var el mateix pre­si­dent de, per exem­ple, sol·lici­tar la cor­recció d’errors mate­ri­als en la sentència del Suprem o dema­nar l’acla­ri­ment d’alguns punts de la mateixa sentència.

Posada al des­co­bert una actu­ació tan irre­gu­lar, l’excusa pere­grina per a aquest com­por­ta­ment va ser que es pre­te­nia evi­tar que el pre­si­dent s’atrin­xerés al Palau i que es negués a aca­tar la sentència; òbvi­a­ment, això no és res més que una excusa de mal paga­dor.

El pro­blema, i aquí hi ha la pròxima trampa, és que pre­ten­dran argu­men­tar-ho, com així ja ho anun­cien con­no­tats i ino­fi­ci­o­sos por­ta­veus de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals. És a dir, pre­ten­dran argu­men­tar al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que no cor­res­pon acor­dar la sus­pensió cau­te­lar de l’exe­cució de la sentència perquè ja ha estat exe­cu­tada.

Dit més clara­ment, exe­cu­ten la sentència ràpida­ment per, d’una banda, pri­var el pre­si­dent Torra dels seus drets a la justícia cau­te­lar i, de l’altra, reta­llar les com­petències exclu­si­ves que, en aquesta matèria, té el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

Òbvi­a­ment, si el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­si­dera que hi ha raons per adme­tre a tràmit el recurs d’empara que vam inter­po­sar, en menys de 24 hores, ales­ho­res també haurà d’acor­dar l’esmen­tada sus­pensió cau­te­lar i dei­xar en sus­pens totes les actu­a­ci­ons judi­ci­als i admi­nis­tra­ti­ves que s’hagin gene­rat a par­tir de la noti­fi­cació de la sentència del Suprem.

Actuar d’una altra manera no seria res més que pri­var de qual­se­vol efecte el recurs, perquè si s’exe­cuta una sentència d’inha­bi­li­tació de divuit mesos abans que es resol­gui el recurs d’empara cor­res­po­nent, ales­ho­res aquest recurs no té cap efecte real.

El que no han tin­gut en compte aquests exe­ge­tes del neo­cons­ti­tu­ci­o­na­lisme espa­nyol és que més enllà dels Piri­neus hi ha tot un món que, almenys en matèria de drets fona­men­tals, és molt més ric i honest que aquest en què ens tro­bem sumits.

M’expli­caré: el requi­sit per acu­dir a la justícia del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH) és l’esgo­ta­ment de la via interna, entesa com un recurs efec­tiu; doncs bé, si se’ns priva de les mesu­res cau­te­lars sol·lici­ta­des, el recurs d’empara dei­xarà, automàtica­ment, de ser efec­tiu i, per tant, que­darà expe­dida la via per anar-nos-en, sense més dila­ci­ons, al TEDH.

Sí, som cons­ci­ents que molts diran: “Uf, quina rucada, això no és així”, un rao­na­ment que no és res més que un reflex d’una visió uni­di­men­si­o­nal del dret i del que aquí hi ha en joc. Quan en el cas de les devo­lu­ci­ons en calent vam acu­dir direc­ta­ment al TEDH, en enten­dre que a Espa­nya no exis­tia cap recurs efec­tiu, l’esmen­tat tri­bu­nal ens va donar la raó i va adme­tre el recurs… Si no hi ha recurs efec­tiu, no hi ha neces­si­tat d’esgo­tar la via interna.

Tots els pre­ce­dents que hi ha a la seu del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal en matèria de mesu­res cau­te­lars davant inha­bi­li­ta­ci­ons de càrrecs públics en exer­cici són favo­ra­bles al nos­tre plan­te­ja­ment de mesu­res cau­te­lars, per la qual cosa és al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal a qui li cor­res­pon esta­blir si cre­a­ran un pre­ce­dent ad hoc o si com­pli­ran allò que deia l’emèrit abans d’exi­liar-se als Emi­rats Àrabs Units: “La justícia és igual per a tot­hom.”

No exis­teix ni un sol pre­ce­dent que no avali la nos­tra posició en matèria de mesu­res cau­te­lars perquè és de tota lògica la seva con­cessió; òbvi­a­ment, sem­pre hem estat cons­ci­ents que la lògica jurídica va ser la pri­mera víctima del procés, però en aquest cas el que es juga el Cons­ti­tu­ci­o­nal, no nosal­tres, és molt més que el cas del pre­si­dent Torra, es juga el seu lloc com a porta d’accés a la juris­dicció del TEDH.

En aquests tres anys de defensa dels exi­li­ats i de mol­tes vícti­mes de la repressió exer­cida en con­tra dels cata­lans, hem demos­trat que mol­tes rutes que es deia que eren impos­si­bles no només no ho eren, sinó que, a més, eren les úniques gua­nya­do­res. En aquest cas, passa el mateix: si no hi ha un recurs efec­tiu no hi ha l’obli­gació d’esgo­tar la via interna.

Sí, ja vam demos­trar que una OEDE no és un meca­nisme automàtic de lliu­ra­ment, sinó que la mateixa ordre està supe­di­tada al con­trol de lega­li­tat i, espe­ci­al­ment, a un exhaus­tiu con­trol de com­pli­ment en matèria de drets fona­men­tals. Així ho vam pro­var a Bèlgica, a Ale­ma­nya i al Regne Unit quan tot­hom ens deia que ni teníem raó ni sabíem de què parlàvem.

No és sobrer recor­dar, perquè ara toca, que també vam demos­trar que per exer­cir com a dipu­tats al Par­la­ment Euro­peu n’hi havia prou amb obte­nir els vots sufi­ci­ents i que no era neces­sari ni jurar la Cons­ti­tució espa­nyola ni pas­sar per Madrid a bus­car unes actes que, per cert, com a tals no exis­tei­xen.

Com si res de tot això no fos sufi­ci­ent, un cop més acre­di­tem, pel que fa a l’ordre euro­pea de detenció i entrega, que el jutge de l’estat recla­mat pot, i deu, com­pro­var la com­petència de l’auto­ri­tat emis­sora de l’ordre; això i no una altra cosa és el que es va demos­trar amb la sentència del con­se­ller Puig el 7 d’agost pas­sat.

Ara el des­a­fi­a­ment no és menor, però com que ens endin­sem en un altre ter­ri­tori inex­plo­rat, els que cre­uen que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ens podrà tallar el pas a Europa i dei­xar-nos empan­ta­nats durant anys no s’han ado­nat que les coses no són així de sim­ples, line­als o uni­di­men­si­o­nals.

Les raons per les quals el TEDH només entra en joc un cop esgo­tada la via interna són diver­ses, però, entre totes en vull des­ta­car dues: 1) con­ce­dir als estats sig­na­ta­ris la pos­si­bi­li­tat de repa­rar, inter­na­ment, les vul­ne­ra­ci­ons que s’hagin pogut come­tre res­pecte de drets reco­ne­guts en el con­veni, i 2) donar, mit­jançant un recurs efec­tiu, la pos­si­bi­li­tat que això suc­ce­eixi dins d’un ter­mini rao­na­ble. És, entre altres raons, que per això es parla d’una juris­dicció sub­sidiària.

Doncs bé, en un cas com el del pre­si­dent Torra, si el recurs intern davant del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal és pri­vat de qual­se­vol efec­ti­vi­tat es trans­forma en un recurs mera­ment decla­ra­tiu i això no és el que ente­nen a Estras­burg per esgo­ta­ment de la via interna. La via interna neces­sita, sem­pre, ser de caràcter efec­tiu.

En defi­ni­tiva, els que pen­sen que al Cons­ti­tu­ci­o­nal enfon­sa­ran el cas, que el dei­xa­ran en un calaix fins a nou avís i con­su­ma­ran el pla de der­ro­ca­ment, és clar i evi­dent que no han fet una anàlisi clara de la situ­ació ni ente­nen com fun­ci­ona la justícia “sub­sidiària” que emana del TEDH.

En ter­ri­tori inex­plo­rat no es neces­si­ten mapes, sinó una bona brúixola, un cert sen­tit de l’ori­en­tació i valen­tia per endin­sar-se en aquells ter­ri­to­ris on mai ningú ha entrat… Del que no s’han ado­nat, perquè viuen immer­sos en els seus pro­pis relats, és que nosal­tres ja vam ser en aquest ter­ri­tori i, ales­ho­res, ja vam saber deli­near una ruta que per­met anar a Estras­burg direc­ta­ment, quan la via interna no ofe­reix un recurs efec­tiu.

En qual­se­vol cas, som cons­ci­ents que a molts aquest plan­te­ja­ment els sem­blarà molt poc orto­dox, però, insis­teixo, ja l’hem pro­vat, ha fun­ci­o­nat i, com he anat dient, la pilota ara està a la teu­lada del Cons­ti­tu­ci­o­nal, que és on la set­mana que ve hau­ran de defi­nir si: a) real­ment és un recurs efec­tiu, b) volen ren­tar la roba bruta a casa o c) ens obri­ran amb aquesta faci­li­tat la via euro­pea, que és on gua­nya­rem una altra vegada.