EL LLEGAT DEL PARE RAGUER

Aquesta setmana ens ha deixat el monjo i historiador Hilari Raguer, un savi en majúscules. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo fa tres anys per a la revista Presència. Vam quedar a l’Abadia de Montserrat i, just abans de començar, ja em va demanar si podria encaixar la trobada amb les seves ocupacions. Raguer era un home afable, però extremadament zelós de la seva vida monacal, a la qual havia dedicat tota la seva existència. També era un home forjat a si mateix. “No tinc estudis, ni llicenciatura, ni doctorat d’història, ni tan sols un màster, ara que van tan barats”, confessava amb ironia. I, malgrat tot, han estat personalitats com ell o com el pare Josep Massot els que han contribuït a convertir el monestir de Montserrat en un referent cultural de primer ordre.

El pare Raguer era un investigador rigorós, que va accedir a fonts inèdites i va mantenir en tot moment la inquietud i la curiositat, dos ingredients imprescindibles per a un historiador. I, al mateix temps, que va desenvolupar l’ofici amb voluntat de divulgació, plenament conscient que els historiadors tenen una funció social vinculada a la necessitat de traslladar els coneixements adquirits. Però, molt probablement, el tret més remarcable va ser la seva capacitat per reivindicar personatges oblidats i per trencar tòpics. Les biografies dedicades al general Batet i a Carrasco i Formiguera no només són una reivindicació de dos personatges atrapats per les contradiccions del seu temps, sinó també un homenatge a les persones que van saber mantenir els ideals fins al darrer instant. Raguer també va desmuntar algunes tesis perfectament arrelades. En el llibre La polvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (2001), contrastava “el bel·licisme de l’Església espanyola, que no havia organitzat l’aixecament però que s’hi va llançar en braços, amb la posició del Vaticà, molt més reticent”. Les seves teories li van comportar incomprensió per part d’alguns catòlics, que el convidaven a abandonar l’activitat sacerdotal o a retractar-se. Però Hilari Raguer no va fer ni una cosa ni l’altra i va mantenir fins al darrer moment les seves teories. Unes teories que es troben condensades en un munt de llibres i articles que són, a partir d’ara, un llegat immens.