A fons
COMPANYS: MEMÒRIA I DEMOCRÀCIA
D’aquí a pocs dies farà vuitanta anys de l’execució del president Lluís Companys. El 15 d’octubre del 1940, a dos quarts de set del matí, va ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Aquella matinada, segons abans de morir, ell mateix va cridar per què l’assassinaven: “Per Catalunya.” Pels ideals polítics i socials d’aquella Catalunya que va conrear, treballar i defensar. La mateixa nació que, el 15 d’octubre del 2020, recordarà Companys tenint el president Quim Torra inhabilitant per la justícia espanyola. Aquest és, sens dubte, un país en lluita permanent. Un país, com bé canta Lluís Llach, que vol ser per caminar i caminar per poder ser. I que ho ha de fer perquè les generacions presents i futures coneguin i entenguin figures com la del president Companys.
Un polític nascut al Tarròs, una petita població agrària de la comarca de l’Urgell. Saber on va néixer explica també la seva trajectòria política. Un home que defensa la terra com a font d’aliments, projectes i esperances i que el 1922 crea la Unió de Rabassaires per defensar els interessos dels agricultors davant la crisi vinícola posterior a la Primera Guerra Mundial. Els valors de la justícia social i la llibertat són la seva insígnia. Per això, també ajuda a fer créixer un partit, Esquerra Republicana. Des de la militància i amb coherència amb allò que creu, va configurant la seva figura pública fins a convertir-se en un líder polític.
De fet, quan esdevé president de la Generalitat republicana se’l valora també per la seva capacitat comunicativa, per ser un bon orador, un polític capaç de traçar bons discursos, de fomentar grans mítings i de generar il·lusions. Alhora, els anys de la seva presidència coincideixen amb l’ús cada cop més generalitzat de la ràdio i, per tant, podríem dir que és el primer president “de masses”, un líder que ja escriu i parla pensant en el ressò que en faran els mitjans.
Perquè Catalunya necessita ser entesa i, per tant, explicada. I Lluís Companys fa que aquest lema esdevingui el seu programa de govern. És a dir, sap que el país necessita un polític amb habilitats per resoldre els problemes que condicionen la vida dels seus ciutadans: l’agricultura, la sanitat, la cultura, l’economia, però que ho ha de fer en una nació poc respectada, sovint menyspreada i sempre incompresa. I mai recula, fins i tot sabent que si obra en aquest sentit, n’ha d’assumir totes les conseqüències, aquelles que el porten a l’exili, des d’on segueix propugnant les mateixes divises i des d’on escriu aquestes paraules: “L’únic que compta és Catalunya. Sia el que vulgui que hagi de sofrir d’injustícies i de passions, tots som catalans, i no vull veure més que catalans, fins els que no ho semblin. La meva persona ni cap altra valen res davant de la responsabilitat del demà en la situació de Catalunya avui. No seré obstacle per a res, ni vull res més que servir Catalunya”.
La defensa d’aquests valors, malgrat el seu afany de resistència, acaba provocant la seva detenció. Un líder jutjat, condemnat, afusellat, assassinat. I avui, any 2020, encara ens preguntem si s’ha fet justícia? Sabem que la memòria democràtica és la manera de fer front a la impunitat, però cal reconèixer que queda camí per recórrer. Catalunya necessita seguir explicant, seguir lluitant, seguir reivindicant. I ho ha de fer amb un president inhabilitat i uns partits enfrontats. Perquè el context sempre ens va en contra però, per sort, hi ha valors i ideals que difícilment es poden enterrar. Hi ha qui intenta soterrar la veritat, però aquesta acaba renaixent. És tossuda, rebel, insistent, inconformista. I aquesta veritat és la que necessitem per unir passat, present i futur.
