EL PROCÉS DE TAMARA CARRASCO

“Alguna persona devia haver calumniat Josef K. perquè sense haver fet res dolent, un matí van detenir-lo.” D’aquesta manera tan inquietant comença El procés, de Franz Kafka, una novel·la en què el protagonista es troba atrapat per una culpa que malda per trobar el seu càstig, seguint la lògica inversa de la idea de justícia. En poques pàgines, l’escriptor aconsegueix traslladar el lector a un món angoixant, en què el personatge principal és víctima d’un poder que imparteix justícia sense regles establertes i que, en el moment en què es posa a actuar, desapareix per sempre la possibilitat de la innocència.

El personatge de Kafka es diu Josef K., però es podria haver dit Tamara Carrasco. El 10 d’abril del 2018, quan la Guàrdia Civil va irrompre a casa seva, la Tamara tenia un xiulet i una careta del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Un autèntic arsenal. Malgrat tot, bona part dels mitjans de comunicació van començar a parlar de “cop policial als comitès de defensa de la república”. En l’ampliació de la informació, es donava compte que s’havia detingut “qui seria la coordinadora dels atacs violents que van provocar talls en diferents carreteres de Catalunya que van deixar atrapades milers de persones”, i s’afegia: “La dona està acusada de liderar aquests comitès i se li imputen els delictes de terrorisme i rebel·lió.” Es van publicar portades en què apareixia emmanillada i es va llançar damunt seu tota la brutícia possible. I mentre la justícia intentava trobar el seu càstig, era reclosa a casa seva.

Vint-i-nou mesos després, la Tamara ha estat absolta. En la sentència, la magistrada ha renyat la Guàrdia Civil per haver iniciat una investigació “poc seriosa”. El dany, però, ja està fet i difícilment es repararà. Pocs mitjans d’aquells que van fer de portaveus de la Guàrdia Civil li han demanat disculpes o han publicat rectificacions. I alguns d’aquí, com ara La Vanguardia, a través del seu director, fins i tot s’han queixat que “algunes actuacions policials no només no combaten l’independentisme, sinó que li donen més munició, i de la bona”. Com si el problema no fos la injustícia que ha patit la Tamara o tants d’altres, sinó el “combat de l’independentisme”. Un autèntic despropòsit.