EL PROCÉS DE TAMARA CARRASCO

“Alguna per­sona devia haver calum­niat Josef K. perquè sense haver fet res dolent, un matí van dete­nir-lo.” D’aquesta manera tan inqui­e­tant comença El procés, de Franz Kafka, una novel·la en què el pro­ta­go­nista es troba atra­pat per una culpa que malda per tro­bar el seu càstig, seguint la lògica inversa de la idea de justícia. En poques pàgines, l’escrip­tor acon­se­gueix tras­lla­dar el lec­tor a un món angoi­xant, en què el per­so­natge prin­ci­pal és víctima d’un poder que impar­teix justícia sense regles esta­bler­tes i que, en el moment en què es posa a actuar, des­a­pa­reix per sem­pre la pos­si­bi­li­tat de la innocència.

El per­so­natge de Kafka es diu Josef K., però es podria haver dit Tamara Car­rasco. El 10 d’abril del 2018, quan la Guàrdia Civil va irrom­pre a casa seva, la Tamara tenia un xiu­let i una careta del pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, Jordi Cui­xart. Un autèntic arse­nal. Mal­grat tot, bona part dels mit­jans de comu­ni­cació van començar a par­lar de “cop poli­cial als comitès de defensa de la república”. En l’ampli­ació de la infor­mació, es donava compte que s’havia detin­gut “qui seria la coor­di­na­dora dels atacs vio­lents que van pro­vo­car talls en dife­rents car­re­te­res de Cata­lu­nya que van dei­xar atra­pa­des milers de per­so­nes”, i s’afe­gia: “La dona està acu­sada de lide­rar aquests comitès i se li impu­ten els delic­tes de ter­ro­risme i rebel·lió.” Es van publi­car por­ta­des en què apa­rei­xia emma­ni­llada i es va llançar damunt seu tota la brutícia pos­si­ble. I men­tre la justícia inten­tava tro­bar el seu càstig, era reclosa a casa seva.

Vint-i-nou mesos després, la Tamara ha estat absolta. En la sentència, la magis­trada ha renyat la Guàrdia Civil per haver ini­ciat una inves­ti­gació “poc seri­osa”. El dany, però, ja està fet i difícil­ment es repa­rarà. Pocs mit­jans d’aquells que van fer de por­ta­veus de la Guàrdia Civil li han dema­nat dis­cul­pes o han publi­cat rec­ti­fi­ca­ci­ons. I alguns d’aquí, com ara La Van­guar­dia, a través del seu direc­tor, fins i tot s’han quei­xat que “algu­nes actu­a­ci­ons poli­ci­als no només no com­ba­ten l’inde­pen­den­tisme, sinó que li donen més munició, i de la bona”. Com si el pro­blema no fos la injustícia que ha patit la Tamara o tants d’altres, sinó el “com­bat de l’inde­pen­den­tisme”. Un autèntic des­propòsit.