UNA VEGADA I UNA ALTRA

Com sol passar, fins que no et toca viure-ho, moltes vegades no ets conscient dels fets. I és el que sembla que li està passant a Pablo Iglesias, que està sorprès i ha arribat a afirmar que a Espanya mai s’ha jutjat ningú per qüestions ideològiques. El president Torra va respondre a les seves declaracions comentant públicament que l’afirmació que Iglesias va fer dijous al matí a RAC1 era errònia. Efectivament, si ens posem picallosos, al president Torra l’han inhabilitat per no treure una pancarta, “per desobeir”. Aquest és el delicte. Una altra cosa és que amb les lleis a la mà, no es donessin els fets perquè Torra fos jutjat per aquest fet. Tanmateix, ho va ser. I l’han condemnat. I l’han inhabilitat.

Igual que va succeir amb els presos polítics catalans. Hi deu haver gent que repeteixi una vegada i una altra que estan condemnats pels delictes que el Suprem va assenyalar. I ja està, sense plantejar-se que una vegada més aquests delictes no estan escrits per ser aplicats en fets com un referèndum o una manifestació. O els nois d’Altsasu, que estan complint una condemna absolutament desproporcionada per una causa que es va iniciar per un delicte de terrorisme. Sí, després va decaure, però l’Audiencia Nacional els va acabar imposant la condemna.

A Tamara Carrasco l’han declarada innocent aquesta setmana, però els dos dies que va passar incomunicada, l’any que va tenir prohibit sortir del seu municipi, la por a la injustícia i el patiment sense mesura ningú els hi pot treure. O Josep Arenas, Valtònyc, que està a l’exili acusat de delictes desproporcionats. Victoria Rosell va ser víctima d’una persecució absolutament atroç, que va quedar en no res quan es va demostrar que l’enfilall de mentides i acusacions era fals. A Otegi li han donat la raó a Estrasburg, i el Suprem ha hagut d’anul·lar la seva inhabilitació (així com la condemna de presó), això sí, després que hagués complert anys de presó i sense haver-se pogut presentar a les eleccions.

I així podríem anar sumant una vegada i una altra i una altra... Ara, des de Podemos estan sorpresos. I jo em pregunto, no van arribar a la política per posar fi, precisament, a tot això? És trist i dur que ho hagin de viure en la seva pròpia pell perquè tot això deixi de pillarles lejos.