VUITANTA ANYS DESPRÉS

Fa vuitanta anys. És molt temps. Els escenaris, els personatges i el context històric han canviat de dalt a baix. Però els éssers humans semblem obsedits a repetir els mateixos errors, a caure en les mateixes temptacions. La nostra història, tot sovint, sembla un ritornello inacabable i cansós. Fa vuitanta anys, el govern espanyol d’aleshores, que havia assolit el poder a partir d’un cop d’estat que havia provocat una guerra sagnant i havia convidat les potències feixistes a bombardejar la seva pròpia població, que havia iniciat una repressió sanguinària sense marge per al perdó, fa vuitanta anys, aquest govern va iniciar una operació d’estat per capturar i assassinar un president. Com milers de compatriotes nostres, havia marxat a l’exili per intentar salvar la seva vida i la de la seva família. Però fa vuitanta anys, la policia secreta de l’Estat més sanguinari de la història, la Gestapo, el va segrestar i el va extradir il·legalment. Fa vuitanta anys, aquells militars que havien encapçalat un cop d’estat, el van torturar, el van humiliar i van celebrar una paròdia de judici en què el van acusar, ironies de la vida, “d’oposar-se a l’Alzamiento”. I, l’endemà de llegir-li la sentència, el van assassinar.

Han passat vuitanta anys, però quan mirem al nostre voltant, només sabem veure un rastre de repressió. Un president i mig govern (tots ells escollits a les urnes) a l’exili i perseguits judicialment, igualment com altres polítics i cantants. Un altre president inhabilitat per haver penjat una pancarta al balcó del Palau en què es llegia “llibertat presos polítics i exiliats” i una justícia espanyola que segueix marcant la política i el calendari electoral català. Un vicepresident i mig govern més a la presó per haver organitzat una consulta democràtica en què van participar més de 2 milions de ciutadans. Centenars de ciutadans processats i vilipendiats públicament, tots ells sense proves i sotmesos a processos judicials kafkians. I al capdavant de tot, un govern espanyol que, malgrat dir-se d’esquerres i haver assumit un compromís parlamentari, es mostra incapaç d’asseure’s a dialogar; tot plegat, mentre deixa que la repressió avanci inaturable. Han passat vuitanta anys. Qui ho diria.