LA CATALUNYA MALTRACTADA

Moltes vegades hem sentit a dir aquella expressió altisonant que l’Estat espanyol maltracta Catalunya. Ara bé, aquesta afirmació respon a un relat fictici amb intencionalitat política o bé es tracta d’una realitat demostrable? Si analitzem les inversions que La Moncloa ha dut a terme al territori català les darreres dècades, s’observa que, en aquest cas, el maltractament no és una simple invenció, sinó una certesa que no admet gaires discussions.

Fa pocs dies, Foment del Treball va reunir diversos actors del panorama econòmic i empresarial de casa nostra. Allà, representants de la mateixa patronal, de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Cercle d’Economia, de la Pimec, de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya i dels sindicats van reivindicar, amb contundència, la falta d’inversió continuada en infraestructures que el govern de l’Estat, sigui del color que sigui, imposa a Catalunya. Això es va dir davant del ministre del ram, que va escoltar estoicament les reclamacions. Si aquest maltractament no fos cert, segurament no hi hauria tant consens entre els principals actors econòmics i socials per demanar i exigir més inversió destinada a carreteres, sistemes viaris i altres grans obres.

Anem a les xifres, però. El mateix president de Foment, Josep Sánchez-Llibre, va concretar en 28.000 milions d’euros el dèficit acumulat en inversió d’infraestructures en la darrera dècada a Catalunya. I no és una ocurrència temporal, perquè aquesta patronal ha exigit, reiteradament, més inversió pública de l’Estat. Cal recordar que el 2016 ja va denunciar que d’una llista de 100 infraestructures pendents que s’havien detectat un any abans, en 365 dies, només se’n va acabar una.

Encara amb més contundència, la Cambra de Comerç de Barcelona xifra en 45.000 milions d’euros el dèficit d’inversió en infraestructures que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol només des que ha començat el segle. En un estudi calculen que per corregir aquesta diferència, caldria que fins al 2030, les administracions públiques dediquessin 3.800 milions anuals per renovar les carreteres, els ports, els aeroports i la xarxa ferroviària catalana. Al marge d’aquest dèficit, el seu president, Joan Canadell, ha explicat en reiterades ocasions que s’han deixat d’executar 8.000 milions pressupostats. A tall indicatiu, el 2018 l’Estat va injectar només el 54,2% de la xifra pressupostada pel govern de torn. Es podria dir que el Principat perd un exercici cada quatre anys. Realment, amb aquestes decisions, l’economia catalana pot ser competitiva i tenir força per seguir sent la locomotora de l’Estat? A més, les conseqüències d’aquesta disminució de recursos han comportat deixar de facturar 20.000 milions addicionals i la reducció de 111.000 llocs de treball.

La falta d’inversió la corrobora el mateix Ministeri de Foment quan afirma que l’Estat espanyol ha invertit el 12% de la inversió en infraestructures de transport regionalitzada en el període 2013-2018, un percentatge que és força inferior al que va rebre durant el període anterior (2001-2012), que va ser del 16,5% de mitjana. Un fet lamentable que evidencia que Catalunya està perdent pes respecte a altres indrets de l’Estat, sense tenir en compte ni el seu percentatge de població, ni de PIB, ni d’exportacions respecte a altres zones d’Espanya.

De fet, el dèficit d’infraestructures públiques a Catalunya en relació amb la mitjana espanyola és una constant dels darrers anys. A tall d’exemple, durant el període 1955-2000, la inversió del conjunt de les administracions públiques (govern central, Generalitat i administracions locals) ha estat sempre significativament inferior a Catalunya que a la mitjana d’Espanya. Cap any, ni durant els Jocs Olímpics, les inversions públiques de l’Estat a Catalunya no van arribar al nivell de la mitjana estatal.

Atès això, no és estrany que hi hagi tantes grans obres, que servirien per millorar l’economia i el benestar de la gent, aturades. Es podria recordar, perquè el pas del temps fa perdre la memòria, el corredor mediterrani, l’estació de la Sagrera i l’L9 del metro, que ja fa massa anys que es van iniciar, però n’hi ha moltes més repartides pel territori: el desdoblament de l’N-II al nord de Girona, l’acabament de l’A-27 entre Tarragona i Montblanc, la connexió entre l’A-2 i l’AP7, la finalització la B-40 entre Abrera i Terrassa o el desdoblament de la línia R3 de Rodalies de Barcelona a Vic. Això sense oblidar la petició de la transferència de Renfe a Ferrocarrils de la Generalitat. El maltractament envers Catalunya s’ha d’acabar!