Opinió
EL POT DE COLÓN
Cantava Alaska amb els Pegamoides: “Quiero ser un pote de Colón y salir anunciada en la televisión.” El pot era el cèlebre tambor de Colón, que contenia sabó de rentar roba amb un format gegantí de forma cilíndrica i que en els anys seixanta i setanta va ser molt popular. No només per l’estalvi econòmic o per la seva potència netejadora, sinó perquè a la majoria de les llars on hi havia canalla, el tambor de Colon, un cop buit, servia per guardar les petites joguines. Indis, vaquers, pistoles, io-ios, baldufes, nines, madelmans... Petits tresors que després d’una bona escampada per terra trobaven el seu aixopluc quan tocava anar a sopar o a dormir. Aquest univers màgic –que tenia un gran valor per als nens, però no tant per a les mares, que de tant en tant alleugerien el contingut del tambor fent que moltes de les andròmines anessin a parar a les escombraries– és la base de les caixes frikis.
Les caixes frikis, però, no es poden considerar un gest només de nostàlgia, tot i que la poden provocar. Tampoc són només una obsessió col·leccionista, ja que els objectes que les omplen no tenen jerarquia. Pot ser que fins i tot moltes peces que considero atractives hagin quedat amagades i a penes siguin visibles per a l’espectador. Les caixes fikis responen a un impuls acumulatiu d’objectes que un cop van perdre la seva utilitat lúdica van amplificar el seu valor simbòlic. Les caixes frikis representen fixacions personals que tenen molt a veure amb la cultura pop: cinema, música, còmic, publicitat, cultura kish de record de viatges. I també amb el periodisme, tot i que a algú li pugui semblar banal, per exemple, testimoniar el procés amb xapes o la pandèmia amb mascaretes de Superman i el Jòquer. Les caixes són testimonis de moments.
Les caixes frikis són una mena de recorregut per obsessions, plenes d’objectes que es llencen quan després de viure al fons d’un calaix no passen la barrera d’una neteja o de posar ordre als mals endreços. No són art, ni la meva intenció és fer d’artista, però sí que deuen molt a la meva passió i contacte amb l’art contemporani: el ready made, Duchamp, el pop art i fins i tot l’art conceptual impregnen aquestes caixes en què tan important és el que es veu com el que queda amagat. El seu excés és controlat perquè a diferència del que farien molts col·leccionistes no ho mostro tot. No amago, però tampoc faig exhibicionisme. Això és el que a mi em dona una garantia d’autenticitat, de no sentir-me ridícul per col·leccionar i mostrar uns objectes que, amb un criteri del que fins fa poc s’anomenava alta cultura, serien indignes i infantils.
A banda de consideracions més intel·lectuals, les caixes van néixer per donar solució a un tema d’espai. Tenia un munt de caixes de cartró plenes d’objectes que havia acumulat durant molt de temps. Tenia problemes d’espai. O me’n desfeia o havia de trobar una alternativa. Vaig pensar que si buscava una manera de poder-les mostrar seguirien ocupant molt espai, però aleshores tindria una raó per conservar les peces. I així, intentant trobar espai, en vaig ocupar més. I el fet d’exhibir-les potser respon a guanyar, encara que sigui temporalment, nous espais.
L’espectador podrà deduir com Tintín m’ha acompanyat molt i com els superherois i herois més clàssics com el Capitán Trueno i El Hombre Enmascarado m’han fet somiar. Llegia les seves històries, de ben segur, prenent una Coca-Cola, a la qual dedico una caixa. Dues grans creacions, com ara Corto Maltés i James Bond, també tenen la seva. També els dibuixos de la Warner i Hanna-Barbera, la col·lecció de pins, els Picapedres, el còmic i l’animació japonesa, l’escola Bruguera, els automòbils fantàstics i els objectes de caire personal amb històries que no us explicaré. També toco el tema futbol. Sento decebre-us, però, perquè no es tracta d’una caixa del Barça, sinó de l’Espanyol, el meu equip, que conté herba –ara sorra– de l’estadi de Sarrià. Una caixa molt comentada pels culers, que amb certa simpatia m’han expressat el meu atreviment cada cop que he mostrat aquestes, diguem-ne, creacions.