AMENACES QUE ES COMPLEIXEN

Tots aquells que tenen prou anys perquè el toc de queda no els hagi fet canviar d’hàbits recordaran que a finals de la dècada dels noranta els països occidentals vivien amb l’ai al cor pel possible efecte 2000, que havia de fer que tots els ordinadors es tornessin bojos amb el canvi de mil·lenni. Com és sabut, al final no va passar res i molta gent es va quedar amb la idea que no n’hi havia per a tant.

Tres dècades abans, la por d’un holocaust nuclear era la més estesa, amb milers de míssils d’uns i altres apuntant impertèrrits per tot arreu. Com que els temuts botons vermells s’han mantingut verges fins ara, aquella por es va anar diluint amb el final de la guerra freda i molta gent se la va treure del cap. Però que no hi pensem no vol dir que el risc no existeixi, de fet va en augment: si el nou arsenal nuclear és més potent i terrible que mai, encara fan més por les armes velles que continuen emmagatzemades i deteriorant-se en ves a saber quines condicions. La bona notícia és que aquesta setmana per fi ha entrat en vigor el Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears que l’ONU va aprovar el 2017. La mala notícia és que cap dels països amb armes nuclears l’ha signat. I, mentrestant, la por del suïcidi de la humanitat per bomba atòmica continua diluint-se. Recordant la guerra freda, molta gent continua pensant que tampoc n’hi havia per a tant.

Després tenim el problema ambiental. Primer en dèiem efecte hivernacle i escalfament global però, com que no tindrà els mateixos efectes per tot arreu, algun espavilat va decidir rebatejar-lo com a canvi climàtic, que sembla que no fa tanta por. Llavors passa el de sempre: si qui ho pateix més severament són els països empobrits i els europeus només tenim de tant en tant algunes riuades i més calor a l’estiu, doncs molta gent es repeteix que tampoc n’hi haurà per a tant, que per alguna cosa tenim aire condicionat. Cinisme a gran escala que només s’han atrevit a confrontar directament les generacions més joves, que veuen que ja els hem robat el futur. Els adults, de tant dir que no n’hi havia per a tant, de moltes amenaces causades per nosaltres mateixos, semblava que ja no teníem por de res... fins que ha esclatat una pandèmia que ens està clavant bufetades directament a la cara en forma d’una tràgica llista de morts que va en augment dia a dia. Ara veiem que sí que n’hi ha per a tant, que estem desvalguts davant una crisi sanitària i social de la qual els científics ja ens havien advertit reiteradament. La pandèmia passarà i haurem de demanar moltes explicacions a aquells que l’han gestionat, però sobretot ens haurem de preguntar a nosaltres mateixos si realment volem tornar a aquell “abans” que ara tant enyorem i que ens donava una falsa sensació de seguretat a canvi de perpetuar un estil de vida insostenible i destinat al fracàs.