“«MUCHO ESPAÑOLES»”

No seré jo qui descobreixi aquí i ara aquest patriotisme ranci que impregna determinades institucions i que alguns polítics porten penjat a la jaqueta com si es tractés d’una condecoració. Suposo que forma part de la genètica d’aquells hidalgos que passejaven figura y porte per la Castella de Cervantes, que somiaven un imperi on mai no es ponia el sol i que lloaven com a evangelització el que va ser un genocidi en tota regla a l’altra banda de l’Atlàntic. No descobreixo res, bàsicament perquè el mal de la bandera és com aquest coi de virus que no acaba de marxar mai i que, depèn de com bufa el vent, passa de ser un mal més o menys controlat a convertir-se en una pandèmia d’aquelles que ho arrasen tot. En especial tota aquella ideologia que no combregui amb l’oficial, que tots sabem que és la millor, malgrat que cada dia hi hagi exemples que posen en entredit aquesta afirmació. Aquesta setmana, sense anar gaire lluny, l’espanyolitat orgullosa s’ha vist atacada quan el vicepresident català, Pere Aragonès, s’ha adreçat a la presidenta de la Comunitat Europea, Ursula von der Leyen, en anglès. El cavaller ofès no podia ser cap altre que el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, que sembla no entendre que la capacitat lingüística d’un líder polític no hauria de començar i acabar amb el castellà. Més que res perquè el coneixement d’altres idiomes obre la ment, cultiva la humilitat i fulmina l’analfabetisme crònic.

Però aquest no ha estat pas l’únic moment de lloança de l’egocentrisme espanyol. N’hi ha hagut dos mes, tots dos vinculats al símbol principal de la unitat i grandesa de la terra hispànica: el rei. D’una banda, quan el PSOE s’ha alineat amb el PP, Vox i Cs i altres grups menors rebutjant despenalitzar les injúries a la corina, perdó, corona, i els ultratges a Espanya. Ultratges i injúries que Europa constantment recorda que són llibertat d’expressió. La cirereta del pastís, però, l’ha posat el nou pressupost del govern amb un augment del 6,9% en l’assignació per a la casa reial. Un gol, espanyol, per tot l’escaire.