NACIÓ CONTRA NACIÓ

Han passat tres anys d’ençà de la tardor del 2017. Ara fa tres anys, la nació catalana humiliava democràticament la nació que l’havia sotmès políticament i militarment durant més de tres segles. L’1 d’octubre del 2017 Catalunya exercia la seva sobirania i s’enfrontava, i guanyava, a un Estat que atacava, literalment, una població civil desarmada, amb guerra bruta i clavegueres. Aquell dia, més de 2 milions de catalans van derrotar una Espanya autoritària construïda a base de violència simplement dipositant una papereta en una urna i fent barreres humanes per intentar aturar una policia desfermada i carregada d’odi. I va ser aquell dia quan el règim del 78 es va adonar que ja no tenia al davant una regió sotmesa que podia anestesiar amb una autonomia de fireta, sinó una nació que es mantenia tossudament alçada des del 1714 i que estava disposada a tot per sobreviure i desfer-se del llast espanyol. I avui, tres anys després, es constata que Madrid ha pres consciència de la dimensió de l’enemic.

L’Estat i la seva maquinària, ara en poder del PSOE –de Podem no en queda ni rastre–, no només no han posat fi a la repressió iniciada pel PP contra l’independentisme, sinó que la intensifiquen de manera transversal. L’objectiu és clar: matar l’independentisme polític, social, cívic i econòmic. No dejar títere con cabeza, que dirien els castellans. Atemorir, castigar, reprimir i culpabilitzar cada àmbit de la societat catalana que cregui en el dret de la nació catalana a viure i sobreviure de manera democràtica. Amb els líders polítics i socials de l’1-O empresonats durant anys, amb gairebé 3.000 persones represaliades judicialment i econòmicament –i en alguns casos, socialment estigmatitzades–, amb una mesa del Parlament inhabilitada per permetre un debat democràtic, amb exiliats i, ara, amb empresaris víctimes d’un nou muntatge d’estat. Madrid planteja l’embat democràtic com una guerra sagnant: dues nacions enfrontades, només una sobreviurà. Si guanya Espanya, anihilarà Catalunya, per dècades o qui sap si per sempre, però, si guanya Catalunya, el gran imperi espanyol s’enfonsarà a ulls del món. O això creu Espanya. Per això l’Estat ha intensificat en les darreres setmanes els missatges que envia als catalans.

Un d’aquests, que el Parlament no és un espai de llibertat democràtica. La presidenta Forcadell és a la presó i els membres de la mesa que van fer exactament el mateix que Forcadell, permetre un debat parlamentari, han quedat inhabilitats. A banda de l’aberració jurídica teledirigida políticament, Madrid sotmet els diputats catalans a una intimidació sense precedents que, malauradament, té sovint els efectes desitjats per Madrid a la cambra catalana. I un altre missatge: els empresaris també seran reprimits i perseguits. Encara que aquesta repressió s’aguanti per una història de tebeo en què un coronel de província s’encarrega ell solet d’investigar una suposada traïció d’estat perpetrada per un grup de petits empresaris que han simpatitzat amb la causa independentista i que haurien aconseguit que Putin enviés a Carles Puigdemont 10.000 soldats per matar espanyols.

El 14-F es farà llarg per als independentistes. S’intensificarà encara més l’onada de repressió per intentar atemorir la societat civil i els líders polítics. Tot plegat, en un moment de baix to de l’independentisme institucional, submergit encara en la pugna partidista pel control de l’hegemonia sobiranista, i amb una societat civil cansada de promeses i desmobilitzada. Mentre l’Estat i les seves clavegueres fan feina bruta, l’unionisme polític intentarà furgar en la ferida per arribar al 14-F amb el bloc el màxim d’esquerdat possible. Furgaran en l’eix esquerra-dreta; en la teòrica confrontació de dos mons, el de Puigdemont i el de Junqueras; en la falta d’un full de ruta compartit, i, en definitiva, en la pugna natural dels partits per assolir el poder. Defensar-se de la repressió de l’Estat és difícil i, de fet, és un cost a assumir en la lluita per a l’alliberament nacional. Però la unitat estratègica –que no vol dir la dilució d’ideologies– és només cosa de l’independentisme.