NACIÓ CONTRA NACIÓ

Han pas­sat tres anys d’ençà de la tar­dor del 2017. Ara fa tres anys, la nació cata­lana humi­li­ava democràtica­ment la nació que l’havia sotmès política­ment i mili­tar­ment durant més de tres segles. L’1 d’octu­bre del 2017 Cata­lu­nya exer­cia la seva sobi­ra­nia i s’enfron­tava, i gua­nyava, a un Estat que ata­cava, lite­ral­ment, una població civil des­ar­mada, amb guerra bruta i cla­ve­gue­res. Aquell dia, més de 2 mili­ons de cata­lans van der­ro­tar una Espa­nya auto­ritària cons­truïda a base de violència sim­ple­ment dipo­si­tant una pape­reta en una urna i fent bar­re­res huma­nes per inten­tar atu­rar una poli­cia des­fer­mada i car­re­gada d’odi. I va ser aquell dia quan el règim del 78 es va ado­nar que ja no tenia al davant una regió sot­mesa que podia anes­te­siar amb una auto­no­mia de fireta, sinó una nació que es man­te­nia tos­su­da­ment alçada des del 1714 i que estava dis­po­sada a tot per sobre­viure i des­fer-se del llast espa­nyol. I avui, tres anys després, es cons­tata que Madrid ha pres consciència de la dimensió de l’ene­mic.

L’Estat i la seva maquinària, ara en poder del PSOE –de Podem no en queda ni ras­tre–, no només no han posat fi a la repressió ini­ci­ada pel PP con­tra l’inde­pen­den­tisme, sinó que la inten­si­fi­quen de manera trans­ver­sal. L’objec­tiu és clar: matar l’inde­pen­den­tisme polític, social, cívic i econòmic. No dejar títere con cabeza, que dirien els cas­te­llans. Ate­mo­rir, cas­ti­gar, repri­mir i cul­pa­bi­lit­zar cada àmbit de la soci­e­tat cata­lana que cre­gui en el dret de la nació cata­lana a viure i sobre­viure de manera democràtica. Amb els líders polítics i soci­als de l’1-O empre­so­nats durant anys, amb gai­rebé 3.000 per­so­nes repre­sa­li­a­des judi­ci­al­ment i econòmica­ment –i en alguns casos, soci­al­ment estig­ma­tit­za­des–, amb una mesa del Par­la­ment inha­bi­li­tada per per­me­tre un debat democràtic, amb exi­li­ats i, ara, amb empre­sa­ris vícti­mes d’un nou mun­tatge d’estat. Madrid plan­teja l’embat democràtic com una guerra sag­nant: dues naci­ons enfron­ta­des, només una sobre­viurà. Si gua­nya Espa­nya, ani­hi­larà Cata­lu­nya, per dècades o qui sap si per sem­pre, però, si gua­nya Cata­lu­nya, el gran imperi espa­nyol s’enfon­sarà a ulls del món. O això creu Espa­nya. Per això l’Estat ha inten­si­fi­cat en les dar­re­res set­ma­nes els mis­sat­ges que envia als cata­lans.

Un d’aquests, que el Par­la­ment no és un espai de lli­ber­tat democràtica. La pre­si­denta For­ca­dell és a la presó i els mem­bres de la mesa que van fer exac­ta­ment el mateix que For­ca­dell, per­me­tre un debat par­la­men­tari, han que­dat inha­bi­li­tats. A banda de l’aber­ració jurídica tele­di­ri­gida política­ment, Madrid sot­met els dipu­tats cata­lans a una inti­mi­dació sense pre­ce­dents que, malau­ra­da­ment, té sovint els efec­tes desit­jats per Madrid a la cam­bra cata­lana. I un altre mis­satge: els empre­sa­ris també seran repri­mits i per­se­guits. Encara que aquesta repressió s’aguanti per una història de tebeo en què un coro­nel de província s’encar­rega ell solet d’inves­ti­gar una supo­sada traïció d’estat per­pe­trada per un grup de petits empre­sa­ris que han sim­pa­tit­zat amb la causa inde­pen­den­tista i que hau­rien acon­se­guit que Putin enviés a Car­les Puig­de­mont 10.000 sol­dats per matar espa­nyols.

El 14-F es farà llarg per als inde­pen­den­tis­tes. S’inten­si­fi­carà encara més l’onada de repressió per inten­tar ate­mo­rir la soci­e­tat civil i els líders polítics. Tot ple­gat, en un moment de baix to de l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal, sub­mer­git encara en la pugna par­ti­dista pel con­trol de l’hege­mo­nia sobi­ra­nista, i amb una soci­e­tat civil can­sada de pro­me­ses i des­mo­bi­lit­zada. Men­tre l’Estat i les seves cla­ve­gue­res fan feina bruta, l’uni­o­nisme polític inten­tarà fur­gar en la ferida per arri­bar al 14-F amb el bloc el màxim d’esquer­dat pos­si­ble. Fur­ga­ran en l’eix esquerra-dreta; en la teòrica con­fron­tació de dos mons, el de Puig­de­mont i el de Jun­que­ras; en la falta d’un full de ruta com­par­tit, i, en defi­ni­tiva, en la pugna natu­ral dels par­tits per asso­lir el poder. Defen­sar-se de la repressió de l’Estat és difícil i, de fet, és un cost a assu­mir en la lluita per a l’alli­be­ra­ment naci­o­nal. Però la uni­tat estratègica –que no vol dir la dilució d’ide­o­lo­gies– és només cosa de l’inde­pen­den­tisme.