REALITAT I REALISME

De vegades el resultat és el que menys importa. Passa, per exemple, en les eleccions als Estats Units que hi ha hagut aquesta setmana. No dic que no sigui important qui les hagi guanyat. Però de l’anàlisi completa de tot el procés electoral n’emergeixen qüestions més determinants a l’hora d’entendre la política. La política nord-americana, la nostra manera de veure la política nord-americana i m’atreviria a dir que també la manera de gestionar la pròpia actitud política a casa nostra.

La clau de tot plegat és que tenim massa tendència a acostar-nos a la realitat sense realisme. I les eleccions als Estats Units són un exemple a l’engròs que el món no és ni com ens pensem, ni encara menys com voldríem que fos. I això afecta l’estratègia per canviar-lo.

En primer lloc, els que es consideren liberals en el sentit polític del concepte i progressistes en el sentit socioeconòmic tenen tendència a menysprear, en general, els que no pensen com ells (tot i que en algunes ocasions costa trobar les diferències) i, en particular, els que són retrògrads, conservadors i reaccionaris fins a la caricatura. Els carques no només estan equivocats, sinó que, a més, foten riure. És cert: estan equivocats i són una esperpèntica broma de mal gust que alimentaria els guions de Polònia per fer-lo durar vint-i-quatre hores al dia. Però això no dona dret a combatre’ls per mitjà de la supèrbia, del sentiment de superioritat i de la ridiculització de les seves actituds i creences. La diferència entre la dreta i la resta és que mentre que la resta no es pren seriosament la dreta, la dreta es pren seriosament la resta, siguin d’esquerres, liberals o pragmàtics. Prendre’s seriosament l’enemic és la millor manera de combatre’l. Per això tenen més èxit del que haurien de tenir en una societat en què la majoria dels seus votants no tan sols no es beneficien de les seves polítiques, sinó que les pateixen, i sovint les pateixen més que aquells que no els voten. Que se’n fotin i els menyspreïn, a més, els cohesiona. Els representants genuïns de l’opressió acaben victimitzats.

Tot el temps perdut fent mofa dels tuits de Trump o del tricorni creatiu del coronel Baena seria millor invertir-lo analitzant per què aquesta gent té el suport d’una part gens menyspreable d’una ciutadania que segurament viu al nostre mateix replà i carrega el carro al mateix supermercat que nosaltres. Tenir la raó no és condició suficient, i diria que tampoc necessària, per vèncer. Aquesta seria la primera premissa per acostar-nos a la realitat amb realisme.