L’ANY POSPOSAT

Vivíem en una societat que ens permetia planificar, organitzar, preveure, establir un calendari. Malgrat que sempre es podia produir algun imprevist, poques vegades havíem de readaptar la nostra agenda. Fixàvem una reunió, reservàvem una data per dinar amb la família, quedàvem amb els amics per sopar improvisadament un dijous al vespre, esperàvem aquelles festes que celebràvem, sense excepció, any rere any. Ho fèiem tot sense plantejar-nos res, sense preocupar-nos per quants seríem, com més millor, sense preguntar-nos si era o no una bona opció. Poques vegades capgiràvem les nostres rutines. L’única amenaça era el temps, que no ens deixava respirar, que ens feia córrer per arribar a tot arreu i ens obligava a fer mil coses a la vegada. Gaudíem, sovint, d’una certa estabilitat. Però, sense avisar-nos, un virus ho va desestabilitzar tot. Ara ja no podem planificar, organitzar, preveure, establir un calendari.

Havies comprat unes entrades per anar a un concert i, finalment, s’ha hagut de posposar. Havies quedat per dinar amb uns amics i un d’ells ha estat contacte d’un positiu, per tant, s’ha hagut d’ajornar. Havies fixat una reunió però, finalment, el projecte sembla que haurà d’esperar. Havies pensat celebrar l’aniversari dels pares, però estàs confinada preventivament i caldrà deixar-ho per a més endavant. Com la festa major, la Pasqua, Sant Joan, la castanyada, un casament, la presentació d’aquell llibre o aquella revisió mèdica. Tot s’ha hagut de posposar. Aquell bri d’esperança, aquella petita escletxa que durant una estona creies que et transportaria a la vida d’abans, finalment, ha quedat en res. A casa, dolguda, resignada, a estones emprenyada, cansada d’una situació que ens obliga a entendre la vida dia rere dia. Sense pensar què pot passar demà o el proper cap de setmana. Tot és imprevisible i atzarós. I no t’hi vols acostumar. Perquè voldria dir acceptar que no tornaràs a fer aquelles abraçades que reconforten. Voldria dir que s’han acabat els dinars multitudinaris amb la família. Voldria dir que els sopars amb la colla en què discutíeu de tot i en què no aclaríeu res ja només són un retrat del passat. Voldria dir que aquella excursió amb els cosins no arribarà. Voldria dir que el dinar de Sant Esteve a casa dels avis ja forma part de la capsa dels records. Voldria dir que aquella obra de teatre ja no la veuràs. Voldria dir que les entrevistes les faràs sempre a través d’una pantalla. Voldria dir que el virus, a més de fer-nos molt mal, ens ha arrabassat el que més apreciem: la socialització.

Acabarem interioritzant que ens ha obligat a posposar moltes coses. Ens adonarem que potser ignoràvem moltes realitats. Haurem après, o això espero, que tots som vulnerables. Però difícilment renunciarem a la nostra vida en societat. L’adaptarem, la formatarem, la canviarem, la reconduirem. Segur. Però el contacte ens ajuda, també, a ser tots plegats més humans. A viure i a conviure. A entendre i a entendre’ns. A comunicar i a comunicar-nos. A estimar i a estimar-nos. A respectar i a respectar-nos. A riure i a fer riure. I potser estaria bé construir la vida col·lectiva postcovid amb tot això que ens fa ser més humils, més senzills, més agraïts, més comprensius. Perquè aquest aglomerat forma part d’una teoria idíl·lica o tòpica fins que t’adones que es pot esvair, en tan sols uns segons, sense donar-te explicacions.

La medicina i la recerca potser acabaran revertint aquest context pandèmic, però només les ciències socials ens ajudaran a mantenir una ciutadania cohesionada, capaç d’afrontar la realitat de cara, de construir oportunitats i de teixir esperances. Una vacuna potser ens permetrà fer més plans, però no ens injectarà els valors que necessitem per executar-los. Potser recuperarem rutines que ara ens semblen llunyanes o impossibles, però tant de bo que tot allò avui posposat formi part d’un demà no llunyà. I que siguem capaços d’apreciar-ho, de gaudir-ho.