Gihadisme, impacte

Viena ha estat l’escenari triat per un terrorista gihadista de l’òrbita de Daesh o Estat Islàmic per atacar objectius jueus i occidentals: va començar atacant des de la sinagoga central vienesa (Stadttempel o temple de la ciutat) i va anar perpetrant un tiroteig pels carrers cèntrics de la capital austríaca, atacant diversos indrets, com restaurants i un centre comunitari jueu. El resultat són diverses persones mortes i d’altres de ferides, algunes d’extrema gravetat.

En les darreres setmanes, hi hagut un revifament d’atacs gihadistes a Europa. A totes i a tots ens ve al cap l’esfereïdora decapitació d’un professor francès d’història en un institut al nord-oest de París. També un altre terrorista islamista radical ha matat creients catòlics dins de la basílica de Notre-Dame de Niça. O el terrorista que ha tirotejat dos periodistes de televisió prop de l’antiga seu del Charlie Hebdo, creient que eren periodistes de l’esmentat setmanari satíric francès que va publicar les caricatures de Mahoma.

Tot plegat semblaria com si hagués quedat reduït a França i a Àustria. La mala notícia és que no és així. Després de París i Viena, ens espera un Nadal amb un alt risc d’amenaça gihadista, també a Barcelona i a Catalunya, en el punt de mira dels islamistes radicals. Fixem-nos en el cas de Viena i Àustria, on no hi havia un atemptat des de feia gairebé quaranta anys, des de l’atac terrorista que el 1981 també va patir la principal sinagoga vienesa. Per tant, alguns austríacs podien estar refiats i creure que això no afectaria el seu país, i que tot quedava reclòs a França en els darrers temps i, suposadament, per culpa de la publicació de les caricatures de Charlie Hebdo. Això és el que hem de capgirar si volem fer una bona anàlisi. La culpa no és de les caricatures ni del que fem bé, regular o malament a Europa. Aturem-nos a rumiar-ho bé: què havia fet malament Catalunya el 2017 perquè uns joves catalanomarroquins de Ripoll cometessin el 17-A atemptats a la rambla de Barcelona i a Cambrils? Catalunya no havia fet cap guerra enlloc.

Cal entendre bé quina és la clau de volta del problema social i polític que representa el terrorisme gihadista. Oi que quan analitzem l’extrema dreta no fem cas de la seva narrativa, que ens ve a dir que els supremacistes blancs cometen atemptats terroristes perquè volen impedir una suposada invasió dels musulmans? No fem cas d’aquest relat perquè és islamofòbia, és un pretext racista blanc, és la seva autojustificació extremista.

Doncs llavors, hauríem d’aplicar el mateix criteri rigorós per entendre bé per què hi ha atemptats gihadistes. Quan fem l’anàlisi de l’islamisme radical no hem de fer cas de la seva narrativa, que ens ve a dir que els gihadistes cometen atemptats terroristes perquè volen contraatacar una suposada conxorxa occidental i una pretesa conspiració jueva mundial. No hem de fer cas d’aquest relat perquè és racisme antioccidental i antisemitisme, és un pretext supremacista islamista, és la seva autojustificació extremista.

Els islamistes radicals, en primer lloc, cometen atemptats contra altres musulmans. I ho fan en sòl musulmà, com l’atemptat a la Universitat de Kabul. Per això Estat Islàmic i Al Qaeda posen bombes, fan tirotejos, violen dones, decapiten homosexuals i mutilen bona gent musulmana que són vistos com a heretges pels extremistes islamistes. Però, a més a més dels heretges (la majoria de musulmans que practiquen l’islam com a religió de pau), també hi trobem els infidels (principalment, els jueus, els americans i, de fet, tots els occidentals).

L’atemptat de Viena ens mostra quins són els principals objectius terroristes fora dels països musulmans: atacs a persones i indrets jueus i occidentals. Per això el terrorista abatut per la policia vienesa va començar l’atac als voltants de la sinagoga. El terrorista gihadista volia deixar clar el seu discurs d’odi antisemita. Alhora, va començar a matar i a ferir indiscriminadament qualsevol ésser humà que veia pels carrers cèntrics de Viena, perquè tots els occidentals som potencialment un objectiu, ja que la ideologia política de l’islamisme radical ens titlla d’infidels.

Arribats aquí, els càrrecs públics, líders polítics, dirigents socials i mediàtics, professorat i comandaments policials hem d’assumir que ens trobem al davant d’un greu problema públic que resideix, en primer lloc, en una ideologia política totalitària, l’islamisme radical, com ho va ser el nazisme alemany, el feixisme italià, el franquisme espanyol, l’estalinisme rus, el maoisme xinès i el comunisme nord-coreà. Malauradament, el gihadisme continuarà tenint impacte al món, de la mateixa manera que va trigar a reduir-se l’impacte del nazisme o l’estalinisme.

És bàsic saber distingir entre l’islam i l’islamisme radical. L’islam és una religió que, com les altres religions monoteistes (judaisme i cristianisme), té diversos corrents i interpretacions, unes de democràtiques i unes altres de fanàtiques. I igual com en la història del cristianisme trobem la inquisició, les croades, l’evangelització amb conquestes i colonialisme i les guerres santes, també hi ha islamistes radicals, musulmans que han esdevingut fanàtics i extremistes.

L’islamisme radical és la ideologia política que fa una interpretació integrista de la religió islàmica, fent una lectura fonamentalista de l’Alcorà, que genera fanatisme amb la discriminació i l’exclusió de les persones musulmanes que no comparteixen els seus postulats extremistes (els heretges) i dels éssers humans que no són musulmans i que són estigmatitzats com a infidels, enemics.

Ens cal dissenyar polítiques públiques de prevenció de la radicalització i la violència global que erradiquin el discurs d’odi antisemita, antioccidental i masclista, característic de l’islamisme radical. Igual com cal la implementació de polítiques públiques contra la misogínia, la xenofòbia i la islamofòbia per prevenir el discurs d’odi de l’extrema dreta. Perquè com ha dit el president de la Comunitat Islàmica d’Àustria, Ümit Vural: “No hi ha cap mena de justificació per a la violència. Punt.”