UN FINAL AGÒNIC

El darrer tram d’aquesta legislatura s’està convertint en un autèntic calvari. A les dificultats per gestionar una situació atípica, amb una pandèmia que ens situa en un equilibri constant i extremadament complex entre les recomanacions dels experts sanitaris, les possibilitats dels governs i les exigències de la ciutadania, s’hi afegix la incomprensió que sovint generen certes decisions. En el cas del nostre país, a més a més, s’hi afegeix una manca de recursos sistemàtica i una autonomia que el govern espanyol utilitza a conveniència, ja sigui per centralitzar competències quan li convé mostrar musculatura nacional o per retornar-les quan es tracta de mostrar les febleses dels altres o amagar les pròpies.

Per acabar-ho d’adobar, la pandèmia ens arriba amb un govern inestable, amb dos socis permanentment enfrontats mentre es fan la traveta a cada oportunitat i cada escenari, ja sigui al Parlament o en el govern. La gestió de les ajudes als autònoms o les restriccions a bars i restaurants, amb l’anunci del conseller d’Empresa i la rectificació posterior del vicepresident, generen la sensació que aquest darrer tram es convertirà en un autèntic calvari. I ja no parlem de les eleccions, que tendeixen a excitar encara més els ànims. Amb aquest escenari, es fa difícil encarar amb eficàcia la gestió de la pandèmia; i ja no parlem de reptes a llarg termini, que han desaparegut de l’agenda. El problema, a més a més, és que plou sobre mullat, amb dos socis que anys enrere havien signat un armistici i que ara, després de compartir la gestió de l’1-O, la repressió consegüent i l’adaptació al nou escenari, s’han convertit en adversaris furibunds, que conviuen junts perquè no hi ha més alternatives i que no tenen manies a expressar públicament les seves discrepàncies. Mala peça al teler, sobretot amb el repte d’unes eleccions en què s’avaluarà la gestió del govern. El tòpic diu que la política és l’art de l’impossible. I es fa difícil pensar que es pugui assolir un repte tan descomunal com el que tenim com a país sense una unitat mínima, ni que sigui compartint estratègia, objectius i evitant els cops de colze a l’adversari. Però ens trobem en un final de legislatura agònic, en què acabarem demanant l’hora a l’àrbitre.