UN FINAL AGÒNIC

El dar­rer tram d’aquesta legis­la­tura s’està con­ver­tint en un autèntic cal­vari. A les difi­cul­tats per ges­ti­o­nar una situ­ació atípica, amb una pandèmia que ens situa en un equi­li­bri cons­tant i extre­ma­da­ment com­plex entre les reco­ma­na­ci­ons dels experts sani­ta­ris, les pos­si­bi­li­tats dels governs i les exigències de la ciu­ta­da­nia, s’hi afe­gix la incom­prensió que sovint gene­ren cer­tes deci­si­ons. En el cas del nos­tre país, a més a més, s’hi afe­geix una manca de recur­sos sis­temàtica i una auto­no­mia que el govern espa­nyol uti­litza a con­veniència, ja sigui per cen­tra­lit­zar com­petències quan li convé mos­trar mus­cu­la­tura naci­o­nal o per retor­nar-les quan es tracta de mos­trar les feble­ses dels altres o ama­gar les pròpies.

Per aca­bar-ho d’ado­bar, la pandèmia ens arriba amb un govern ines­ta­ble, amb dos socis per­ma­nent­ment enfron­tats men­tre es fan la tra­veta a cada opor­tu­ni­tat i cada esce­nari, ja sigui al Par­la­ment o en el govern. La gestió de les aju­des als autònoms o les res­tric­ci­ons a bars i res­tau­rants, amb l’anunci del con­se­ller d’Empresa i la rec­ti­fi­cació poste­rior del vice­pre­si­dent, gene­ren la sen­sació que aquest dar­rer tram es con­ver­tirà en un autèntic cal­vari. I ja no par­lem de les elec­ci­ons, que ten­dei­xen a exci­tar encara més els ànims. Amb aquest esce­nari, es fa difícil enca­rar amb eficàcia la gestió de la pandèmia; i ja no par­lem de rep­tes a llarg ter­mini, que han des­a­pa­re­gut de l’agenda. El pro­blema, a més a més, és que plou sobre mullat, amb dos socis que anys enrere havien sig­nat un armis­tici i que ara, després de com­par­tir la gestió de l’1-O, la repressió con­següent i l’adap­tació al nou esce­nari, s’han con­ver­tit en adver­sa­ris furi­bunds, que con­vi­uen junts perquè no hi ha més alter­na­ti­ves i que no tenen manies a expres­sar públi­ca­ment les seves dis­crepàncies. Mala peça al teler, sobre­tot amb el repte d’unes elec­ci­ons en què s’ava­luarà la gestió del govern. El tòpic diu que la política és l’art de l’impos­si­ble. I es fa difícil pen­sar que es pugui asso­lir un repte tan des­co­mu­nal com el que tenim com a país sense una uni­tat mínima, ni que sigui com­par­tint estratègia, objec­tius i evi­tant els cops de colze a l’adver­sari. Però ens tro­bem en un final de legis­la­tura agònic, en què aca­ba­rem dema­nant l’hora a l’àrbi­tre.