EL CATALÀ: EL JÒQUER DELS INÚTILS

Em per­me­treu que faci esment d’una anècdota fami­liar a manera d’intro­ducció d’aquest arti­cle i que, per­so­nal­ment, em va ser­vir per tor­nar a cons­ta­tar la com­ple­xi­tat del dia a dia d’un país sense estat com és el nos­tre. Degut a les dar­re­res mesu­res adop­ta­des pel govern en la gestió de la covid, ja sabeu que no es per­me­ten les clas­ses pre­sen­ci­als extra­es­co­lars, que, en tot cas, han pas­sat a rea­lit­zar-se en línia. Doncs bé, la set­mana pas­sada la nos­tra neta estava fent la seva classe de gui­tarra a la seva habi­tació, davant de l’ordi­na­dor. Vaig entrar-hi per dei­xar-li un vas d’aigua, en el moment en què el pro­fes­sor li feia esment de com havia de situar els dits. Per la pan­ta­lla vaig veure la cara del pro­fes­sor. Era un noi que pas­sava de llarg els qua­ranta anys i que, nas­cut o no a Cata­lu­nya, s’expres­sava en llen­gua cas­te­llana. La meva neta fa sis mesos que n’ha com­plert vuit. Vuit anys, l’alumna, davant dels qua­ranta i molts del pro­fes­sor. Ja podeu ende­vi­nar qui dels dos va can­viar d’idi­oma, oi? És clar, la meva neta. Vuit anys enfront qua­ranta i molts. Em va sor­pren­dre el domini de la llen­gua cas­te­llana de la meva neta, emprant en cada moment les parau­les ade­qua­des del llen­guatge musi­cal, pro­nun­ci­ant “becu­a­dro” amb la mateixa faci­li­tat amb què pro­nun­cia “becaire”. El pro­fes­sor en qüestió diuen que és un crac de la gui­tarra però, renoi, no hi ha dubte que és la prova del cotó, una de tan­tes, que ensorra les teo­ries malèvoles d’aquells que tor­nen a posar el dit a l’ull a la nos­tra llen­gua amb men­ti­des i fal­se­dats amb l’únic propòsit d’anor­rear una llen­gua a la qual, com la cera tova, ja se li comen­cen a notar totes les dita­des. La meva neta, dei­xeu-me que en pre­su­meixi, és poli­glota. Parla amb total fluïdesa el català, el cas­tellà i l’anglès i entén el xinès. Aquest és el pre­sent i el futur. Anor­rear una llen­gua, com ha pretès en les seves piu­la­des a Twit­ter el minis­tre de Cul­tura espa­nyol, Rodríguez Uri­bes, en què defensa ober­ta­ment, pobre igno­rant, que el català i el “valencià” (?) són dues llengües dife­rents, és la per­ver­si­tat malaia que per­se­gueix les llengües mino­rit­za­des. Per aquesta mateixa regla de tres li podria dir, a l’anal­fa­bet en qüestió, que el que par­lava el pro­fes­sor de gui­tarra ara no sé si era cas­tellà, andalús, extre­meny, murcià, mexicà, argentí, madri­leny i així anar fent amb l’estu­pi­desa mesetària.