AQUELLS NOIS DE RIPOLL

El 17 d’agost del 2017, els atacs terroristes a Barcelona i Cambrils que van costar la vida a setze persones, a banda de centenars de ferits, van commocionar el país. Hores després, i amb bona part dels membres de la cèl·lula abatuts, la notícia que els atemptats havien estat obra d’una colla de joves de Ripoll afegia, a la commoció i el dolor, la incomprensió. La incomprensió per la radicalització d’uns joves d’un poble on gairebé es coneix tothom. Eren, per a molts ripollesos, aquell amic de la infància, el company d’institut o de l’equip de futbol, el noi que jugava a la plaça, el que havia començat a fer les seves primeres passes laborals… Dues imatges del judici que va començar dimarts a l’Audiencia Nacional han remogut aquella incomprensió i commoció de l’agost del 2017.

La imatge de Mohamed Houli (supervivent de l’explosió d’Alcanar), Driss Oukabir (germà de Moussa Oukabir, abatut a Cambrils) i Saïd ben Iazza (l’únic que no és de Ripoll) a la peixera de la sala de vistes reservada als acusats de terrorisme és –més enllà de qüestions de seguretat–, la imatge de la protecció, a través d’un vidre, contra l’horror, l’odi i unes conductes que no hi ha capacitat per entendre. Un escut a la falta de respostes.

L’altra imatge, que ens ha permès posar veu per primera vegada a aquells joves de Ripoll, són les seqüències del vídeo que la fiscal va demanar mostrar a la sala només començar el judici: uns joves manipulant explosius, com si d’un joc es tractés, i proferint consignes i verbalitzant el seu odi, “molt d’odi”, enmig de bromes, en àrab, castellà i català. “Mossos, us heu cardat en un berenjenal”, diu sense deixar de manipular el material explosiu Mohamed Hichamy. L’ús genuïnament gironí del verb cardar d’aquest jove és un cop sonor que sintetitza la incomprensió d’aquells terribles atemptats.

Molts han posat en el judici l’expectativa de poder conèixer o d’apropar-nos a allò que va passar i per què. Difícilment, però, el judici aportarà gaires respostes. La funció d’un judici és, bàsicament, determinar la implicació en uns fets concrets d’aquells que seuen al banc dels acusats, i Mohamed Houli, l’únic que implícitament ha reconegut una participació en aquella cèl·lula que preparava un atemptat, ha decidit no dir res. Allò que fins ara no s’ha investigat no s’abordarà a la sala de l’Audiencia Nacional. El que no és a la causa no és al món, diuen els juristes, i el peculiar i autoritari president del tribunal, Félix Alonso Guevara, que ha fet gala de conèixer al detall els milers de folis sobre el 17-A, ha deixat clar que no hi vol res més del que ja hi ha. Sembla complicat, doncs, que es puguin trobar respostes a molts dels interrogants, com la relació de l’imam Es-Satty amb els serveis secrets. No s’ha fet res per esclarir-ho, i en una democràcia els dubtes imposats acaben tenint un preu més alt que una veritat incòmoda.