VOLHOV COM A EXEMPLE

La repressió no només és rebre gar­ro­ta­des en una jor­nada elec­to­ral, la repressió també és una sèrie de situ­a­ci­ons que, si bé més sub­tils, són tan vio­len­tes com les gar­ro­ta­des rebu­des l’1-O. El que sor­geix a par­tir de l’ano­me­nada ope­ració Vol­hov no és res més que una altra cara de la mateixa moneda, i ja és hora que siguem capaços no només d’assu­mir-ho, sinó d’enfron­tar-nos-hi ade­qua­da­ment.

Si bé en una pri­mera etapa del con­flicte la repressió va ser no només mas­siva, sinó clara­ment diri­gida des del govern de Rajoy, tinc dub­tes seri­o­sos que en l’esce­nari actual sigui el govern, en aquest cas de Pedro Sánchez, el que esti­gui con­tro­lant i diri­gint l’onada repres­siva que es viu a Cata­lu­nya i que s’estén a tots aquells a qui se’ns iden­ti­fica amb la defensa dels drets del poble català.

A par­tir del moment en què el govern de Rajoy va esten­dre la mà al feno­men repres­siu resulta molt difícil con­tro­lar-lo i per­met que, com està suc­ceint actu­al­ment, cadascú faci la guerra pel seu compte amb les con­seqüències que tot ple­gat tindrà.

Compte: no estic dient que una repressió diri­gida des d’un govern sigui millor que una altra, sim­ple­ment estic plan­te­jant que, actu­al­ment, estem vivint una repressió indis­cri­mi­nada i exer­cida a títol par­ti­cu­lar per tot aquell que així ho con­si­dera oportú, neces­sari i con­ve­ni­ent.

Cada patri­ota de ban­de­reta que es preï se sent amb el dret de repri­mir, i això fa que el feno­men es torni més perillós si és pos­si­ble i, sobre­tot, molt més impre­vi­si­ble. També el fa més com­plex d’erra­di­car.

Ope­ra­ci­ons com la Vol­hov són un clar indi­ca­dor del que estic dient i hi ha una sèrie de símpto­mes o senyals que per­me­ten esta­blir que s’està actu­ant per ini­ci­a­tiva d’uns quants i de manera total­ment des­con­tro­lada.

Si s’hagués trac­tat d’una ope­ració des del govern, no tinc cap dubte que s’hau­ria desen­vo­lu­pat d’una altra manera, en un altre moment, i que s’hi hau­ria sumat, igual­ment, el fis­cal de torn; en aquest cas és evi­dent que la fis­ca­lia no com­par­teix ni els cri­te­ris de la Guàrdia Civil ni els del jutge ins­truc­tor perquè, entre altres coses, no ha sol·lici­tat ni una sola mesura cau­te­lar per a cap dels afec­tats.

De sig­nes, senyals i avi­sos n’hi ha, i molts, però l’ante­rior és sufi­ci­ent per situar-nos allà on som: al davant d’una pro­li­fe­ració d’actu­a­ci­ons patriòtiques a càrrec dels fons públics i que es mime­tit­zen sota el parai­gua d’estar actu­ant per a interès gene­ral i amb l’apa­rença de legi­ti­mi­tat de fer-ho des d’una posició d’auto­ri­tat.

Quan els patri­o­tes sur­ten al car­rer, el car­rer es torna incon­tro­la­ble i pot resul­tar molt més perillós, si és pos­si­ble, que una actu­ació gover­na­men­tal.

Com en qual­se­vol estat, els res­sorts de l’admi­nis­tració són múlti­ples i vari­ats, per la qual cosa actu­a­ci­ons basa­des exclu­si­va­ment en l’ardor patri s’ani­ran veient en els mesos suc­ces­sius i adop­ta­ran for­mes tan diver­ses com siguem capaços d’ima­gi­nar. Ope­ra­ci­ons poli­ci­als estra­nyes, ins­pec­ci­ons d’Hisenda injus­ti­fi­ca­des, expe­di­ents san­ci­o­na­dors de diver­sos tipus, etc. Cada “patri­ota” que es preï dis­pa­rarà en la mesura de les seves for­ces i en l’àmbit de la seva com­petència.

El més impor­tant, en tot cas, és saber que això no és casu­a­li­tat, que no implica que algú hagi fet alguna cosa mala­ment, que no és nor­mal i, sobre­tot, que també és repressió i que la seva única fina­li­tat és des­truir l’ene­mic que, en aquest cas, són l’inde­pen­den­tisme català i tots aquells que, d’una manera o d’una altra, enten­guin que l’aju­den.

Ara bé, expli­cat el feno­men i les seves con­seqüències, i dei­xant clar que estic con­vençut que la mà del govern cen­tral no està al dar­rere, sí que he de dir que el res­pon­sa­ble últim que aques­tes coses no pas­sin, o que si pas­sen siguin san­ci­o­na­des, no és cap altre que el govern de l’Estat que, per aquest motiu, té els recur­sos i coneix els res­sorts per recon­duir un feno­men que està arros­se­gant tot­hom cap a una situ­ació de no retorn.

El que hem vis­cut amb l’ope­ració Vol­hov, i el que encara se n’ha de conèixer del resul­tat, és un bon exem­ple del que no només no ha de suc­ceir, sinó del que real­ment hau­ria de pre­o­cu­par un govern democràtic: con­tro­lar els seus apa­rells poli­ci­als i fun­ci­o­na­ri­als per impe­dir que situ­a­ci­ons d’aquest tipus pas­sin i, en cas que pas­sin, san­ci­o­nar-les per tal que no es repe­tei­xin.

En tot aquest procés repres­siu s’ha par­lat molt del pre­sumpte delicte de mal­ver­sació de fons públics, i crec que hem de començar a pre­gun­tar-nos i a exi­gir expli­ca­ci­ons sobre quants diners s’han mal­gas­tat, es mal­gas­ten i es mal­gas­ta­ran en un procés repres­siu tan des­con­tro­lat com el que vivim. Al final, la clau pot ser “seguir els diners”, que ja se sap que són molt patri­o­tes però sem­pre se’ls aca­ben empor­tant.